martes, 14 de julio de 2015

YO SÍ CREO... "En Dios, y en el hombre del tiempo"...!!


FUENTE EN FILOSOFÍA HOY DE FACEBOOK: https://www.facebook.com/filosofiahoy

"Yo no creo en Dios, creo en el hombre del tiempo". -Dice una niña pequeña a su padre...
¿Y, vosotros que creeís, pregunta el profesor de filosofia?
YO SÍ CREO... Y creo en los dos...!!
Pero creo que la pregunta podia ser más interesante. Posiblemente deberíamos de plantearla en si creemos en el concepto infinito, tanto en Dios, como en el del hombre del tiempo. Como en un absoluto en unicidad, al estilo parecido de Hegel: "Ente Infinito y Ente finito en suma = ABSOLUTO"...!
AÚN ASÍ: Pues, me parece que finalmente, en ambos casos el resultado es el mismo: "inconcluso y absurdo", lo que varían y importan, son enteramente, los medios de elección en el camino, y el libre albedrío, la dirección del sentido es el signinificado percibido de la creencia. Construida, o adquirida; verdadero "castillo real" de nuestra FE: "LA VERDAD REVELADA de Dios" o "LA VERDAD REVELADA del hombre del tiempo". Pero si llueve: "Llueve". Y si hace sol: "Hace sol"...!



Parece que entramos de lleno en el argumento de cosmológico: "El argumento cosmológico es un argumento sobre la existencia de Dios. Es también conocido como argumento de primera causa sobre la existencia de Dios, o el argumento del creador primario.
Fue defendido por Tomás de Aquino (1220-1274). Sostiene que todo lo que existe tiene una causa que, a su vez, tiene otra causa, y así sucesivamente remontándose hasta llegar a la causa primigenia, o sea, Dios; no admitía que la serie de causas pudiera ser infinita...".



Creer en Dios y no en el hombre, o en el caso de la niña, parece ontológica-mente una paradoja. Ya que la de la divinidad de uno explica la creencia del otro, y la creencia de uno la divinidad del otro, (y la no creencia, y la no divinidad), o a la inversa igualmente. Si Dios ES...! No hay que creer en EL, mientras si hay posible duda en el hombre del tiempo hay que reafirmarse en que si se cree en el y no en Dios... Ya que nuestro mundo es tal como éste en << en sí >> ... << El mundo, hijo mío -le dice en el acuario el pez padre a su hijo-, es una enorme caja llena de agua.>> No percibimos nada que no podamos oír, ver, sentir, degustar, o palpar; no figurará en nuestro mundo nada de lo que no seamos conscientes, sin embargo somos conciencia... Para ser cocientes de nuestra consciencia y su naturaleza hay que estar despierto, porque contrariamente a eso: ¿Y si vivimos en un sueño de la realidad, y que es nuestra realidad, si no, más que un sueño? LA VERDAD REVELADA SIGUE SIENDO EN SÍ MISMA, LA PERCIBAMOS O NO, LA COMPRENDAMOS O NO, CREAMOS EN ELLA O NO...!



Ejemplo: "La Paradoja Ontológica: Esta es una paradoja del viaje en el tiempo que cuestiona la existencia y creación de información y objetos que viajan en el tiempo. Por ejemplo, un hombre que desea construir una máquina del tiempo, al cumplir 30 años, recibe la visita de su yo del futuro. Este yo del futuro le explica que no debería preocuparse por diseñar la máquina del tiempo, ya que él ya la hizo en el futuro. El hombre recibe los planos de su futuro yo y comienza a construir la máquina del tiempo. El tiempo pasa hasta que finalmente completa su máquina del tiempo. Entonces la usa para retroceder en el tiempo hasta su cumpleaños numero 30, cuando le entregó los planos a su yo del pasado, cerrando el loop. La paradoja es la siguiente: ¿Cuándo fue la primera vez que diseñó la máquina, si el mismo se entregó los planos que no había diseñado? Si él mismo se entregó los planos, ¿quién creó los planos? Es muy parecido a lo que pasó en Harry Potter y el Prisionero de Azkaban, cuando Harry se salva la vida a sí mismo haciendo un patronus que él mismo no sabía invocar hasta que se vio invocándolo".  O en otras palabras...

Fuente: 

Dolors Pla Brugat (Vila-sacra, 1954) Per Vicent Olmos

Vicent Olmos

Compartit públicament  -  15 jul. 2014
 
Sobtadament ha desaparegut, en la seva terra empordanesa, la historiadora Dolors Pla Brugat (Vila-sacra, 1954) on havia vingut fa uns dies a retrobar arrels, família i el paisatge on visqué els primers deu anys. Per motius familiars anà a Mèxic, el país deLázaro Cárdenas, acollidor de milers d’exiliats que fugien de la barbàrie del franquisme. Va dedicar tota una prestigiosa carrera acadèmica a estudiar l’exili català dedicant’hi excel·lents treballs. La seva biografia és molt extensa. Destaquem la imprescindible i important «El exilio de les catalanes. Un estudio de la emigración republicana española en México» (1999) publicada per l’organisme on treballava, l’Institut Nacional d’Antropologia i Història. El lector català disposa d’una solvent traducció editada per Afers Editorial l’any següent [«Els exiliats catalans a Mèxic. Un estudi de la immigració republicana»]. Tísner, en el pròleg de les dues edicions, assenyala com Dolors va oferir a Mèxic el millor «a compte d’un pagament que mai no serà liquidat». 


Només l’augment dels salaris i una ocupació de qualitat permetran parlar de sortida de la crisi

Dolors Bassa, és pura observació personal: La frase TITULAR, S'assembla en la seva construcció filosòfica argumental, a l'estil: "Veritat Lògica" de la FE I RAÓ, feta igual a l'argument cosmológic de Sant Tomàs. Ehhh... Quedi clar què jo hi crec, però aquesta, una miqueta més materialista, actualitzada, pragmàtica, lògica, i urgent, en la situació socioeconòmica...!  

Sí, i el nostra petitum és: "Reclamem un canvi de polítiques econòmiques i laborals. UN CANVI DE RUMB, URGENT I INMINENT, de les polítiques econòmiques i de devaluació salarial que es venen aplicant a Catalunya i Espanya."...!

Però, malgrat les dades de l' informe, i la lògica veritat què desprèn, si no creuen, o la creença per sí sola, no fa canviar el rumb, i no sembla pas què hi hagi cap reacció o acció dirigida a satisfer de cap manera el "PETITUM" formulat, i reformulat d'acord amb la nostra visió de "LA REALITAT"...

1- La qüestió lògica doncs, és: Què cal fer, o almenys, què plantegem a patir d'aquí...?                     
2- Potser, sembla: No respondre...? 
3- I, deixar fer, a veure com peta tot...?

No respondre és en sí una resposta, paradoxalment, i per ser més exactes: Una inequívoca resposta de direcció.
Almenys, de moment... 

4- PERQUÈ EN LA VERITAT REAL POTSER DE MOMENT, HI HA TAMBÉ, ENCARA PER RESOLDRE, UN COM RESPONDRE MATERIALMENT A  LA VERITAT FORMAL...?


P.D.: La veritat formal: Valor de veritat a què condueix la lògica formal, conforme al qual la conclusió d'un raonament serà veritat en tant sigui veritat el contingut de les premisses, i indicarà només que hi ha una congruència d'aquest raciocini, amb si mateix; de manera tal que si en un raonament existeix falsedat en les premisses i la conclusió així mateix és falsa; de totes maneres el raonament serà correcte o vàlid com a raonament. 

L'escenari ideal, i el que més es necessita, és que la Veritat Formal sigui un reflex de la Veritat Material perquè així hi hagi coherència i exactitud entre el que realment  passa i els registres documentaris a càrrec de l'autoritat administrativa. No obstant això, això no sempre passa.
En efecte, i sense entrar a l'anàlisi d'actes intencionals i dolosos, succeeix amb molta freqüència que els administrats o els administradors cometen errors involuntaris al moment d'efectuar les seves declaracions, situació que origina un sil·logisme en que la Veritat Material no sigui igual  amb la Veritat Formal.  El sil·logisme és un mètode lògic creat per Aristòtil, a través del qual s'obté una conclusió mitjançant dues premisses: premissa major, que inclou el seu predicat (P), i premissa menor, que inclou el seu subjecte (S). És possible que les premisses siguin ambdues veritables o bé que una sigui veritable i l'altra falsa (mai no poden ser falses totes dues), però la conclusió ha de ser necessàriament veritable o falsa. Ara bé, és impossible extreure una conclusió falsa a partir de premisses veritables, i també és impossible extreure una conclusió veritable de dues conclusions falses. En tots els sil·logismes hi ha també un terme mitjà (M) que coincideix en les dues premisses i que és la unió d'ambdues, ja que sense ell no se'n podria extreure la conclusió. Així mateix, però, en la conclusió el terme mitjà no hi ha d'aparèixer mai.


Anatomía de la Autoestima





El centro de nuestra vida: pensamientos y emociones










EL CEREBRO CREA LA REALIDAD (Eduardo Punset - Kia Nobre)

Hannah Arendt y la banalidad del mal (documental completo)

Trabajo, fe y justicia - Creado el 13 julio 2015 por Eduardo Rojo

http://www.eduardorojotorrecilla.es/2015/06/trabajo-fe-y-justicia-sobre-la-jornada.html