viernes, 5 de junio de 2015

Política de llibertat

«les guerres neixen en la ment dels homes, és en la ment dels homes on cal bastir els baluards de la pau» - Preàmbul de la Constitució de l'Organització de les Nacions Unides per a la Educació, la Ciència i la Cultura. 16 de novembre de 1945.

"...En la seva definició nominal, la paraula catalana pau prové del llatí pax que, a la vegada, deriva de l’arrel indoeuropea pac (unir). D’aquesta arrel sorgeix la paraula pax i els termes pacare i pacisor (pacificar), també pactum (pacte). Neixen de la mateixa arrel les paraules pagà, pacte i pau. Segons la seva definició etimològica, pau significa inicialment un pacte entre persones confrontades i, consegüentment, l’absència de guerra i la tranquil·litat | 8 | social. La paraula pau té, doncs, afinitats amb altres dos termes: acord i concòrdia. Acord i concòrdia provenen de les arrels llatines ad i cor, cordis. Equivalen a unir o ajustar el cor, l’ànim o la ment de les persones. Així, doncs, acordar és sinònim de conciliar o pacificar les ments. Gairebé el mateix origen té la paraula concòrdia, de cum i de cor, cordis. Concòrdia significa usualment la conformitat dels afectes i voluntats de dues o més persones. Amb la pau passa com amb la salut. Es confon la pau amb la fi de la guerra i la salut amb l’absència de malaltia, però hi ha una pau més profunda i una salut més plena. No són mera absència. Tant la salut com la pau evoquen un contingut real, efectiu, dinàmic, creatiu..." FRAGMENT DEL DOCUMENT DEL PDF MOLT RECOMANABLE DE LLEGIR SENCER... FONT: http://www.pageseditors.cat/ftp/pdf/1551_9788499751566_L33_23.pdf

La vida és natural-ment anàrquica... La Paradoxa de la Vida és l´ordre més perfecta del caos aparent de l´univers. I s´ha de ser molt lliure per ser responsable, i molt responsable per ser lliure...!



En Política... Més enllà de dretes i esquerres, de revolucionaris o addictes a un ordre establert, més enllà dels judicis o prejudicis, cal primer de tot, reincorporar a la nostra mirada L´ESCEPTICISME SALUDABLE en tots sentits, matar el dogma de fe col·lectiu i partidista...


Penso què és precisament que la política no pot ser mai lliure. La política per definició és l'art i la ciencia de triar quí ha de governar-nos com ha poble, o el de governar el poble, d'acord amb els ideals i el mandat d'aquest. Per tant és un: "SERVEI" l' exercici del poder, que ha delegat un poble, o hauria de ser-ho de servei... I, ja que també depèn sempre, de la cadena d' un interès i un esperit plural, com més ampli millor, i dels seus actors i pactes, encarats en direcció per un objectiu que hom pretén assolir, en compromís, és sempre obligació social aconseguir-ho. Com podem veure si no som inocents o superficials, és de tot, meny lliure, la política, i així cal que sigui, si volem líders polítics agents de la democràcia, i no dictadors. Cal el pacta perquè aquest té a veure amb la pau. La pau té una relació amb la igualtat. Aquesta paradoxa és per a mi, la cultura de: "La política de la llibertat"...!

Però sòm realment lliures tots plegats, o és un miratge...?

Acceptant innocent-ment què sí... 


Podem fer en la nostra vida una política de llibertat doncs...? La llibertat de la política, i la “anti-política” política en clau llibertaria, no han sigut mai el mateix.... I avui sembla que confonem els conceptes, perdem les alternatives. Ja cal ara recuperar significats, esperit i reflexió, perquè en la era de la informació estem perden el pensar individual, i ens comportem com ramats sense "individualitat pensant” i oblidem la nostra personalitat més genuïna, i a sobre pagats de nosaltres mateixos.





Trobo a faltar un sentit més llibertari de viure i de mirar, i un valor més responsable i natural del que significa la cultura social en la nostra individualitat oberta a l´altre. Cal no deixar-nos enganyar per l´estupidesa de superficials aparences. Cal rebutjar els fàcils populismes més generals que ara germinen de nou, i recuperar popularment la cultura i sentit de poble, potser de model municipalista, des-institucionalitzar certes organitzacions i macro-aparells, i retrobar al sentit autèntic del camí que cal fer, més minimalista i proper, i compartir objectius a cavall del pacta, més convenient per a una societat més local, per això cal l´educació i l´esperit i la intenció; soms conscients d'això que la societat sembla que demana? Ara haurem de recuperar la cultura empolsada i desada a les golfes de la nostra història, allò de valor i herència, que van fer-nos creure que no valia res, i que és nostra, no s´ha de perdre el mapa d´aquells que van seguir la ruta abans que nosaltres, potser ara resultarà de gran ajuda...!
Molts no saben avui qui eren figures referents com: Étienne de la Boétie, Josep Bartolí, Floreal Radresa i molts altres... 

Com va dir Victor Massuk: "La fauna política ha reduït les masses a somnolent ramat, estúpidament unificat en l'aplaudiment, en l'eslògan i la inopsis de la propaganda". 



Cal un ús correcta del llenguatge i definició. Paraula de llibertari: http://es.wikipedia.org/wiki/Usos_de_la_palabra_libertario

Això no pot ser, no podem permetre-ho en nosaltres mateixos. Autenticitat individual. Esperit d´unio. Igualtat. Pau. Pacta. Cal ser responsables i coherents, si volem ser LLIURES...!
  
Resulta un tema perfecta per aprofitar l'excusa i recordar la frase de: "Rouseau", (l'home neix lliure, però encadenat per totes bandes". Recomano... 
http://html.rincondelvago.com/el-contracte-social_jean-jacques-rousseau.html



David Paraire Brugués


FOUCAULT ANALITZA EL PODER, PERÒ SARTRE ÉS EL FILOSOF DE LA LLIBERTAT

La libertad como fundamento del ser. El hombre está condenado a ser libre.

Data de publicació: 1 febr. 2013
El hombre está condenado a ser libre. El hombre está condenado a perder su libertad. Dialéctica del grupo. El "grupo en fusión". El juramento en tanto cosa. La traslucidez de la praxis. La nada es el fundamento del ser. El "Prólogo" a "Los condenados de la tierra". Europa ya no es sujeto, es objeto. Sartre le quita a Europa el sujeto y lo pone en el Tercer Mundo. El colonizador y el colonizado. Qué ocurre cuando un colonizado mata a un colonizador. La descolonización y los mercenarios franceses. Sartre, Fanon y su influencia en la militancia argentina de los años 70.



UN GRAN TEXT DEL SEGLE XX - EL PROLEG DE SARTRE AL LLIBRE:













foto de Santiago M. Zarria.
LA PARADOJA DEL SENTIDO COMÚN
Nada es más vulgar que el sentido común para Unamuno porque excluye la individualidad. El antídoto contra la vulgaridad del sentido común es la paradoja, el más genuino producto del sentido propio.
Un sentido común liberado, ni exclusivo ni monopolizador, que tome en cuenta la multiplicidad y heterogeneidad.
Sin embargo, más que cualquier marxismo, capitalismo, comunismo o socialismo, deberíamos procurar un sentido-común-ismo propio.
Gran Enciclopèdia Catalana  

llibertat 

Possibilitat de decidir per si mateix sobre la pròpia conducta i sobre el sentit o la configuració del propi ésser, la qual comporta alhora una capacitat d’elecció entre diverses alternatives i una facultat per a transcendir aquelles determinacions que hom considera com a alienes, extrínseques i indegudes.
El caràcter genèric i imprecís d’una tal definició és exigit per la complexitat i àdhuc disparitat de significacions que el concepte de llibertat pot tenir i que de fet ha tingut al llarg de la història de la humanitat i del pensament filosòfic. Així, la llibertat fou entesa inicialment, a Grècia, com després també a Roma, en contraposició a l’esclavitud: era lliure l’home no esclau; a l’hora, però, de cercar una comprensió intrínseca del sentit i de l’abast del concepte, el seu significat resta condicionat per la diversa perspectiva des de la qual hom el contempla: còsmica, política o personal. Des d’una perspectiva còsmica —que pot ésser de caràcter simplement natural o àdhuc teològic—, la llibertat és entesa com a possibilitat de defugir, si més no, en part, un ordre predeterminat i invariable; en el cas de l’ordre natural de les coses, la qüestió és de saber fins a quin punt l’home pot defugir o ha de defugir aquest ordre (el qual, tanmateix, comprès en l’home com a ordre racional, permet de conjuminar alhora llibertat i necessitat, per tal com la primera ha de seguir aquest ordre); en el cas de l’anomenat destí, el problema rau en la diversa valoració que hom faci (si és comprès, per exemple, com a expressió d’una especial elecció i d’una corresponent possibilitat de realització pròpia, el destí és precisament condició d’autèntica llibertat, entesa aquesta com a acceptació d’aquest). Des d’una perspectiva política, en canvi, la llibertat és identificada fonamentalment amb l’autonomia i la independència, en el sentit de possibilitat de decidir el propi destí comunitari sense interferència d’altres grups (dins, però, de la comunitat, la llibertat no rau a defugir la llei, ans a complir-la per al bé general); el problema, aleshores, sorgeix a partir de la coexistència —en un mateix conjunt nacional o polític— de diversos grups que, en no coincidir en la determinació concreta del bé comú, de l’ideal social i de la corresponent legislació, entren necessàriament en conflicte. Des d’una perspectiva personal, en fi, hom veu la llibertat com a possibilitat d’exercir i desenvolupar un conjunt de drets propis de tot ésser humà —diversament expressats i reconeguts al llarg de la història— sense coacció per part dels altres, siguin aquests també persones o àdhuc grups socials (comunitat, estat, església, etc); aquests drets, tanmateix, han d’ésser exercits i mútuament coordinats, de tal manera, que no entrin en contradicció els d’un amb els d’altri (el problema, doncs, remet ara a la comunitat i a les corresponents lleis que delimiten els interessos particulars amb vista a la consecució del bé comú). Més enllà, però, d’aquest triple plantejament del problema de la llibertat— certament simplificador, i que no exclou, així mateix, la mutua implicació de cadascuna de les perspectives esmentades—, el concepte de llibertat ha estat vist i tractat molt diversament pels diferents pensadors o corrents filosòfics: cal esmentar, així, Aristòtil (que cerca de conjuminar-hi l’ordre natural i el moral, a partir de la noció de finalitat, entesa en l’home com a recerca de la felicitat seguint l’ordre de la raó), la filosofia cristiana (caracteritzada —bé que radicalment segueix la línia aristotèlica— per un peculiar esforç de síntesi entre llibertat humana i sobirania de Déu, o, dit des d’una altra perspectiva, entre natura pecadora i gràcia divina), el racionalisme modern (que sobretot cerca de coordinar llibertat i necessitat: així, Spinoza, Leibniz i Hegel), Kant (segons el qual la llibertat és condició de possibilitats de l’ordre moral, enfront del qual s’estén el determinisme del món natural), el materialisme mecanicista i el positivisme més radical (que aboquen a una negació de la llibertat, en reduir-la a manca de consciència de les darreres determinacions de tot el real) o l’espiritualisme i l’existencialisme (amb llur respectiva i diversament fonamentada afirmació de la llibertat humana i de la seva preeminència —com a tasca a acomplir i com a ideal a assolir— sobre els condicionaments reals que intenten d’anul·lar-la). Tot reconeixent alhora la part de veritat i la insuficiència d’aquestes doctrines sobre la llibertat, hom cerca actualment d’establir aquesta com a tipus peculiar de determinació (diferents, doncs, de la determinació de l’ordre natural i àdhuc socioestructural) que brolla del subjecte mateix i que es dóna a nivell conscient i personal, inseparable, però, dels condicionaments fisicobiològics i historicocomunitaris.


FONT: