martes, 22 de marzo de 2016

L´Àvia Margarita i l´aparell de cuinar i premsar dolços. I, l'avi Tomàs i el seu llum de carburo de baixar a la mina!

   L´Àvia Margarita, tot un caràcter de dona; era filla de Palau-saverdera, com les seves quatre germanes, la tia Llúcia, la tia Mercè, la tia Rosa, i la tia Carme. Se'n va anar de casa de joveneta, plena d'esperit i convicció; perquè allò era el natural per aquells temps. Pobreta; i, va haver de guanyar-se la vida molt aviat. Calia portar calerons a la família. Eren temps difícils i els seus pares es feien grans; no hi havia cap fill home per ajudar a casa, i fer les feines dures del camp. Però tant era, també ho podien fer elles mateixes si calia. I, calia, perquè ho van fer entre totes cinc; es veu que cap d'elles va queixar-se mai. La feina no les espantava pas, encara que eren noies, totes elles es sentien molt trempades i valentes. Ho feien seguir tot, es complementaven, i anaven molt ben avingudes juntes.


   Com moltes noies de la seva època, va anar per "servir" de ben joveneta, fins que es va casar amb el seu home, l'avi Tomàs. L’avi va morir quan jo era molt petit, el recordo, però en tinc un record llunyà.


 Es veu que el meu avi era fill de Vilajuïga, i era fill de pagès. Quan  ja vivien a Maçanet, l'avi es va dedicar a treballar a bosc, era carboner, i anava de jornaler per la fabrica de pipes. També va treballar molts anys de miner a la mina de sabonet. Jo, d'ell també en tinc un objecte apreciat de record molt especial per mi, és l'antic llum de carbur (carburo) amb el que ell es servia per tenir llum al baixar a la mina a treballar. 


  La meva àvia no va deixar de cuinar mai, sempre va treballar molt. Ella era dona treballadora de mena; i, de molt caràcter, sempre anava corrent per tot de cuines de restaurants, de cases particulars benestants (de casa bona) o no tant bona, per exercir la seva feina contractada (llogada), o també per fer favors a familiars, amics o veïns; que es trobaven malats o amb alguna contingència especial.


 L´Àvia Margarita era també la meva Padrina. Jo la recordo molt simpàtica i plena de bon humor amb nosaltres, i també era com una sergenta de cap de setmana. Quan s´enfadava, s´enfadava molt. Però era de bona fe, encara que molt contundent. Tot una dona; valenta, ferma, arriada. Defensora de les seves idees i de les seves postures amb tota la vehemència que calgués, però amb tota la dolçor que sabia. No semblava massa amable superficialment amb la gent que no la coneixia bé, perquè no era gens hipòcrita. Si tenia de dir quelcom ho deia sense contemplacions malgrat s’equivoqués moltes vegades. Ella on anava, era per ajudar i fer creure a tothom, treballar molt i fer-ho bé, ella volia posar ordre a tot; i fer el que calgués  en tot moment, on ella era requerida pel seu temperament i ganes de treballar. I, se’n sentia responsable i defensora dels que ella considerava dèbils, malalts, i a tothom qui la necessites, per el que ella creia que podia oferir. Era molt conscient i orgullosa de la seva voluntarietat, del seu caràcter, i de la seva força. I, no sempre es podia dialogar amb ella, perquè era força tossuda. Vaja, una: “geni i figura fins a la sepultura”. Pobra, ella ja va morir fa anys. Vull explicar una anècdota dels seus últims moments, perquè pugueu fer-vos a la idea de la seva manera de ser. Una vegada que era internada a l´hospital, ja cap al seu final, per malalties típiques de la seva avançada edat; i jo hi era present quan va passar, estava tot apaga-dota i endormiscada, quan comentàvem amb veu baixa amb el meus pares, que el metge ja insinuava, de que no podiem tenir-ne massa esperança... Tot d´una ella es va incorporar del llit, i va alçar el puny, amb una veu forta, va cridar tot donant-nos un bon ensurt: “VISCA LA REPUBLICA...!”. Recordo com vam riure tots. Encara va recuperar la força, i va durar un temps més, pobra dona, l´àvia era valenta i també republicana...!


  Avui he dedicat temps a investigar i escriure sobre un objecte (tresor ara) que penso que era de l'àvia, si així era, segur que ella el va utilitzar molt; per preparar àpats de festes majors, en dates assenyalades o concretes, en les que no faltava mai cap detall gastronòmic que dins les seves possibilitats eren (elegants). Era molt important per ella la bona taula, i oferir-nos el millor que tenia. Era molt generosa.


Fins i tot jo de ben petit, potser vaig gaudir d´alguna de les seves receptes, fantàstiques i tradicionals fetes amb aquest aparell (malgrat jo no ho pugui pas  recordar); el que sí recordo bé, era la gormanderia que teníem quant anàvem a casa seva, (tot i arribar ben marejats per causa de les corbes de la carretera cap a Maçanet de Cabrenys, on ella vivia) sovint tenia un refresc de "tònica" esperant-nos; o, anàvem al Bar la Cova amb el pare i la mare, d´allà sempre aconseguíem fer-los comprar unes avellanes amb clova, molt grosses i bones. La "tònica" era per fer-nos passar el mareig. Recordo aquells àpats familiars, aquella taula tenia de tot, especial-ment els postres. Semblava un bufet lliure, amb varietats de dolços i fruites per tots els gustos. En acabat de menjar, sovint acabàvem ben tips. I, jo tenia mal de panxa, ja no podia més, i havia d´anar a estirar-me al llit de l´àvia, que la seva habitació era al costat del menjador-rebedor.


   L´Àvia Margarita, com quasi totes les àvies, sempre que  anàvem a casa seva, ella s’obsessionava amb el menjar que no faltés; i ens atipava de valent. Moltes vegada cuinava unes grans plates de canelons, amb beixamel i tomata, i gratinats amb molt de formatge. Però el més destacat que recordo eren les seves patates fregides, (les patates de Maçanet de Cabrenys són molt bones i tenen un gust molt especial), jo mai les he menjat de tant bones enlloc més. L´Àvia les fregia sempre a la llar de foc, dins una paella esmaltada molt alta. I, quan cuinava les mongetes del ganxet, penso que les posava dins una olla de ferro colat, tan sols vora el foc de la llar. Tenia gallines i aviram, i recollien els ous, i els guardaven en una cistellet típic pels ous, fet de fil ferro, per tenir frescos al rebost, i anar estirant pel consum propi. També es criavan el porc per a la matança, com quasi totes les cases de pagès, o de poble, de l'època.



   Les mongetes seques, l'àvia sempre les servia a taula amb tres coses que no faltaven mai, un pot de fulles seques d´orenga, que ella mateixa havia recollit i fet assecar, un gran setrill d'oli, i un pot de “Moutarde Forte de Dijón”, que agradava molt als meus cosins francesos. Aquell oli d´oliva, era oliva pansa, el seu aroma era fantàstic, l´olor era boníssim i especial, i recordo el seu color d´or líquid amb reflexos verdosos sortir del mallal dins el cetrill de vidre.  



Aquestes són sensacions que jo no puc evitar de relacionar molt amb la meva infantesa.



 Aquell oli sempre era de l´anyada, i de les oliveres de casa els pares de l´àvia, a Palau-saverdera; i cada any les collien elles mateixes aquelles olives, l´àvia i les seves germanes; i, desprès de portar-lo al trull, se’l repartien.



   Per berenar ja podeu imaginar que ens donaven unes bones llesques de pa amb oli i sucre que gaudíem molt. O uns bunyols de Empordà fregits per l´àvia o alguna tia, amb aquell oli d´oliva de casa. Uns bunyols  d´aquells amb anís, pell de llimona, i matafaluga, dels de Setmana Santa, els de tota la vida, que es feien a la majoria de les cases en grans quantitats, per bescanviar i tastar, i tots tenien la seva pròpia recepta familiar.  Ens encantava menjar-los per berenar.

   Una germana del meu pare; era la tia Enriqueta, ella no ens veia sovint, perquè vivia a Marsella, i sempre que venia volia donar-nos uns diners de paga, per fer guardiola deia; i, que tot seguit, en part, sovint anàvem a gastar-los per comprar uns sobres amb ninots que venien a l´estanc, amb els que ens agradava molt de jugar.


   Aquell oli amb el que l´àvia cuinava, era oli d'oliva pansa, molt aromàtic, de l'anyada de casa els pares, els de Palau-saverdera. I, jo encara ara, recordo aquell olor boníssim de les patates de l'hort del sorrer, eren unes patates molt bones; fregides amb aquell oli encara ho eren més. També sempre he recordat un munt d´objectes, alguns encara els conservem a casa, la resta es van repartir.


  L´Àvia tenia un gran càntir decoratiu d´aram, amb tres peus de lleó per aguantar-lo (Coure batut, laminat o forjat en forma de xapa), al replà de l´escala.


   Recordo un gran orinal de ceràmica blanca, que l´àvia tenia, per mi que semblava una sopera; amb unes gerres i palanganes per rentar-se...


   També sempre he recordat aquella olla de ferro colat i uns fogons de carbó, dels de l´època, ella ja no el feia servir però ho tenia tot guardat, i s´ha conservat fins ara conjuntament amb l´olla...


 Algunes olles i olletes per escalfar  vi per l´avi, o infusións a les que ella era molt aficionada, especialment a l´hivern, eren fetes de fang, fins hi tot, en tenia una de foradada   per torrar les castanyes.


  L´Àvia però, feia servir una cistelleta quadrada d´una fregidora antiga de restaurant, que ella deia que anava molt millor a l´hora de fer la castanyada per tots nosaltres.


Recordo moltes culleres i cullerots, i molts estris de cuina antics. Tot penjat al seu lloc.


   Olles, cassoles i tupins, paelles i recipients. No tot era de fang, en tenia de modernes també. 


   Gerres i gerros, i càntirs de totes mides i colors. 


   Ampolles i garrafes. Molts pots i potets de conserva amb bolets, i coses de l'hort, servades a dins. Perols i peroles de tota mena.



  Per mi aleshores, amb la meva imaginació infantil, jo trobava que s'assembla-va a la "marmita del Panoramix"; o bé, a una cuina màgica. 



   Aquelles patates tant bones, eren patates del seu hort "del sorrer", el de la feixa de d'alt, camí cap a la carretera de les Salines. Recordo una vegada vam tombar per una baixada, el cistell de les patates grillades que tenien que sembrar, i es va trencar tots els grills, i vam tenir una feinada a anar a recollir totes les patates aquelles, que van rodolar per la pendent. Si aquell dia no vam rebre, va faltar poc.



    Una cosa que ens divertia molt, era fer presses de pedres per no deixar passar l´aigua del rec, i desviar l´aigua on no tocava, i aquells castells de sorra que jugàvem a fer al rec mateix de la feixa de baix de l´hort del sorrer, i com podíem banyar-nos en una mena de platja petita de sorra dorada, i aigua clara i freda. Els prats d’herba verda amb les flors silvestres. 



Una cosa que l´àvia tenia sempre per picar a casa, per postres i a tot hora, era la fruita seca, i els dàtils i panses. I, uns cakis molt dolços, com de pot de mermelada, que no podien faltar a taula per les festes de Nadal, època que el cakier tenia els fruits madurs, i amb cap fulla, igual que un arbre de Nadal.




   A l´escala d´anar “cap a d´alt de tot”, a la paret, recordo bé, un baròmetre del frare,  que per mi era tot un misteri el seu funcionament tecnològic, i jo sempre me’l mirava intrigat, ningú podia explicar-me com es movia, semblava màgia; i jo amb les mans quietes, sense poder tocar-lo; això era una prohibició severa..


Les seves, eren receptes molt especials i antigues, de ves a saber de quin origen o generació, (com les de moltes àvies, suposo) ella gaudia molt  fent-ne la seva demostració, de les seves habilitats de cuinera, i se’n ventava. Sempre explicava les seves aventures professionals i anècdotes a la vora del foc... 




   Aquest aparell de cuina redescobert, que ara potser ja no se’n fan, jo el recordo familiar i remotament de veure´l per casa; potser era de la meva àvia Margarita, ella era cuinera. Potser hom l´hi havia regalat d´algun viatge. Jo el vaig rescatar del traster de casa. O potser, va sortir d´algun altre lloc que no recordem bé.

   Sembla però, que era per cuinar i premsar aliments salats o dolços. Com les  "Tortillas de Mèxic", o carn picada; i tota mena de pastes de farina i masses. O, les creps. Sembla un aparell  que servia per cuinar i premsar alguns dolços com: Les flaones, barquetes, galetes, neules; pa àzim, o diví, o d'àngel, o hòsties per fer torró; cucurutxos i tulipes; etc. 

   Almenys això penso... Ningú de casa però, sap confirmar-ho. 



   Jo tenia dubtes de si l´avien pintat, per fer-lo servir per decorar, i va semblar-me que  era convenient de retornar-lo a tal com era d' original. Ara ja he sortit de dubtes, no cal fer res. Perquè, vaig demanar idees als meus amics del Facebook... I, una companya i amiga, la "Norma", l' Esthela Torres. Va donar-me una agradable sorpresa apareixent per Facebook, tot responent, i deixant-me un comentari del seu testimoni personal, que diu més o menys: Que ella  recorda un de molt semblant que tenen a casa la seva família, a Mèxic, de tota la vida. També explica que ella en va portar de Mèxic un de plàstic, i que és el que fa servir aquí. Allà a Mèxic, el fan servir per premsar les típiques "Tortillas" de blat de moro. Sembla ser que el color de pintura que queda és l´original, i que el meu, ja s´ha oxidat pel pas del temps i la humitat. M' ha fet molta Il·lusió el seu testimoni, i ha penjat la foto del de casa seva, és aquesta la foto que ella m´ha penjat. Veritat que són quasi idèntics...?

 Ara ja veig que el millor és conservar-lo tal com és!


Hi ha un bloc molt interessant que no podeu deixar visitar, té una entrada relacionada amb aquest tipus d’aparell i les receptes. ENLLAÇ: