domingo, 11 de octubre de 2009

Teresa Forcades, una activista amb hàbit



Un aclariment sobre l’avortament - Teresa Forcades - (Tribuna)


El passat 16 de maig de 2009 el programa ‘Singulars’ de TV3 va emetre una entrevista sobre temes diversos, en el decurs de la qual el periodista em va demanar la opinió com a metgessa i com a teòloga sobre la píndola del dia després i sobre l’avortament.

Arran de les respostes que vaig donar a aquestes dues preguntes, algunes persones m’han criticat públicament posant en qüestió la meva fidelitat a l’Església i al seu legítim magisteri.

Persones de bona voluntat que es prenen seriosament tant el tema de la llibertat d’expressió i de pensament en l’Església com el tema de l’avortament m’han fet arribar la seva perplexitat davant d’aquestes crítiques.

Fins i tot la meva abadessa va rebre una carta del cardenal Rodé, prefecte de la congregació per als religiosos, que demana que manifesti públicament la meva adhesió als principis doctrinals de l’Església, cosa que em disposo tot seguit a fer, alhora que aclareixo amb més precisió del que ho permet fer una entrevista televisiva quina és la meva postura pel que fa a aquest tema.

L’Església catòlica, a diferència d’altres Esglésies cristianes, compta amb una funció magisterial el cap de la qual és el Papa. L’església és l’encarregada de vetllar per l’autenticitat de les interpretacions i les aplicacions del missatge evangèlic.

Aquesta funció magisterial ha de ser respectada per tots els batejats catòlics i de manera particular per tots els teòlegs catòlics, però aquest respecte no exclou la manifestació pública d’hipòtesis raonables que puguin fer avançar el magisteri eclesial segons la voluntat de Déu.

Al llarg de la història del Magisteri catòlic, la importància de la teologia ‘des de sota’ s’ha manifestat en diverses ocasions, molt particularment pel que fa als dogmes marians.

Cap catòlic –sigui o no teòleg– no ha de tenir por d’expressar de forma pública dubtes raonables en relació a un punt doctrinal, amb la pau i la llibertat pròpia dels fills de Déu, com aquell que se sent i se sap en família, sense témer de ser denunciat o desqualificat.

Manifestar el propi dubte de forma prudent i raonable és una mostra de fidelitat i de confiança. És també una mostra d’humilitat i és prendre’s seriosament la pròpia pertinença eclesial i la co-responsabilitat que aquesta comporta.

Exposaré a continuació quin és el meu dubte pel que fa al tema de la píndola del dia després i de l’avortament.

El meu dubte no té a veure amb el principi de defensa de la vida com a do de Déu. Amb aquest principi hi estic plenament d’acord: la santedat de la vida com a do de Déu ha de ser respectada des de la concepció fins a la mort natural (Benet XVI). El meu dubte és si pot ser lícit segons la moral catòlica violar el dret d’autodeterminació de la mare per tal de salvar la vida del fill.

El dret a l’autodeterminació és un dret fonamental que protegeix la dignitat de la persona humana i prohibeix sota qualsevol circumstància i de forma absoluta que aquesta persona pugui ser utilitzada com a objecte, com un mitjà per a aconseguir un bé, encara que aquest bé sigui salvar la vida d’una altra persona o fins i tot de la humanitat sencera.

El dret a l’autodeterminació és tan substancial i tan absolut com el dret a la vida; de fet, el dret a l’autodeterminació és el dret a la vida espiritual: és el que fa que la vida de les persones sigui reconeguda com a quelcom més que vida biològica. Ningú, ni l’Estat ni l’Església, no té el dret de violar-lo en cap circumstància. Tampoc no té ningú, ni l’Estat, ni l’Església, ni la mare, el dret de violar el dret a la vida biològica del fetus. En cap circumstància.

El dret a l’avortament no existeix. El que existeix és una col·lisió, un conflicte, de dos drets fonamentals: el dret d’autodeterminació de la mare d’una banda, i el dret a la vida del fill d’una altra.

Tres precisions respecte al que acabo de dir:

1. En relació al dret d’autodeterminació: segons l’antropologia teològica cristiana el dret d’autodeterminació no implica que les persones ens trobem en una situació neutra entre el bé i el mal ni tampoc no implica que el bé es pugui identificar amb allò que es decideix sense coacció externa; per al cristià, el Bé s’identifica en darrera instància amb Déu mateix i amb la seva voluntat d’amor sobre cada persona; el dret d’autodeterminació no és res més –ni res menys– que la condició de possibilitat de dir Sí a Déu sense que aquest Sí sigui buit de contingut; la llibertat humana no es pot identificar amb el dret d’autodeterminació perquè només som lliures en la mesura que diem Sí a Déu i al seu projecte d’amor. Els punts 8 i 9 de la Declaració sobre l’avortament de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (1974) afirmen el dret a l’autodeterminació així concebut i emfasitzen particularment que la persona humana no es pot tractar mai com un mitjà per a aconseguir un bé, per més elevat que aquest bé sigui.

2. En relació a la validesa del plantejament del tema de l’avortament com un conflicte de drets: aquest és el plantejament que fa el moralista especialitzat en bioètica Johannes Reiter, membre de la comissió teològica internacional nomenat per Joan Pau II l’any 2004 i renovat en el càrrec per Benet XVI l’any 2009 (cf. Reiter J, Keller R, ed.: Herausforderung Schwangerschaftsabbruch. Freiburg 1992, pp. 74-75); després de plantejar el tema del avortament com un conflicte de drets, el professor Reiter conclou que el dret a la vida té sempre preeminència sobre el dret a l’autodeterminació.

3. En quin sentit es pot considerar problemàtica la preeminència del dret a la vida per sobre del dret a l’autodeterminació? Aquesta preeminència no es pot considerar problemàtica en el sentit de quina és la voluntat de Déu (Déu vol que usem la nostra llibertat en bé de la vida), sinó només en el sentit de si és una preeminència que pugui ser imposada des de fora.

Per il·lustrar el conflicte entre el dret a la vida i el dret a l’autodeterminació podem prendre com a exemple el cas del transplantament de ronyó. Hi ha centenars de milers de persones al món (més de 75.000 només als EEUU de les quals més de 3.000 moren cada any) la vida de les quals podria ser salvada per mitjà d’un transplantament renal. ¿Per què no aprovar una llei que obligui les persones que tinguin ronyons compatibles a cedir-los a aquests malalts per tal de salvar-los la vida? L’Estat podria aprovar una llei així i l’Església catòlica podria excomunicar els donants potencials que rebutgessin de sotmetre’s a l’extirpació, així com a totes les persones que els donessin suport en ares d’un suposat dret d’autodeterminació o de possessió del propi cos que atemptaria directament contra el dret a la vida d’un malalt innocent.

Cal tenir en compte que avui dia l’extirpació del ronyó del donant es pot fer per laparoscòpia amb la qual cosa la cicatriu que deixa és molt menor que la cicatriu d’una episiotomia; i cal tenir en compte també que està demostrat que viure amb un sol ronyó no escurça l’esperança de vida del donant. Si Déu els ha donat un ronyó compatible que ells no necessiten i que pot salvar directament una vida innocent, ¿en quin principi es pot basar la moral catòlica per tal de considerar lícit el seu refús a salvar una vida? Si existeix un principi moral que legitimi aquest refús, ¿per què no és aplicable aquest principi en el cas de la dona embarassada, especialment si la vida de la mare corre perill o si l’embaràs ha estat fruit d’una violació? La meva consciència em fa plantejar aquest dubte amb confiança i amb tota honestedat.

La meva fe em fa deixar constància de la meva obediència al Magisteri actual.