lunes, 22 de diciembre de 2014

¿Es racional el mensaje de PODEMOS para sus posibilidades electorales en Catalunya? joserodriguez.info





Etiquetas:

La cohesió del grup, l´acció i el perill...

1-. L’època del Rei i la seva cort:


La cohesió, i el coneixement de que les paraules porten a l´acció... Cal comunicació i coneixement, i generalment no obtenim la última sense la primera. Però cal obtenir les dos per obtenir la cohesió dels essers humans.

Cal tenir el sentit comú i l´honestedat de no manipular, o de no deixar-se manipular. I menys encara si el lideratge recau en la persona o persones que han de regir moralment un grup i cohesionar-lo, ja que si hi ha la lleugera sospita de que això sigui possible, no hi haurà prou confiança i menys consciència de grup.

Per això cal també tenir present la nostra consciència pròpia, sempre i en tot moment... 


Arribat aquí... Sabem el que significa consciencia fins que hom es presenta i ho pregunta. Que és la CONCIÈNCIA? És la tieta soltera de la nostra ment, potser...? 




CONCIÈNCIA INDIVIDUAL és la part de la cadena que enllaça la VIDA del nostra cos amb l´ÀNIMA , i que genera el nostra ESSER ESPIRITUAL, i que es troba més propera a la nostra RACIONALITAT. Aquesta és la que CORONA la nostra ment com a essers HUMANS, i permet el nostre LLIURE ALBIR. 

VALORS i RECORDS, que PREDETERMINATS per la part de L´INCONSCIENT amb la missió d´ajudar a la nostra MENT de fer-nos a mida els PENSAMENTS que més convingui al nostra CERVELL. Forma la nostra PERSONALITAT a partir de les circumstàncies viscudes, i de l´APRENENTATGE del llarg de la vida, i  el nostra CARÀCTER, i les nostres IDEES.




El sentit de la IDENTITAT, la PERTENENÇA A UN GRUP, les PENAS i les ALEGRIES, les FILIES i les FOBIES, les IMATGES PRECONCEBUDES de quelcom que encara no coneixem, o la manera com des del nostra EGO podem veure la realitat, fins i tot les associacions mentals creades en la profunditat del SUBCONSCIEN, quan sorgeixen cap a la superfície. Vol dir, “ SER CONSCIÈNTS”, donar-nos compta de NOSALTRE mateixos i el  MÓN que ens envolta... 



La nostra responsabilitat ens marca la profunda immersió cap el sentir individual i de l´altre persona, cap a la nostra individualitat, i d´aquí cap a la motivació més inconfessable de l´altre, i cap al seu ego, i cap el nostra, el més intern, el més insondable. Curiosament solem veure-ho molt més clar tot en l´altre, que no pas podem veure-ho a dins nostra, i és perquè estem programats per sobreviure socialment. És l´evolució, ens ha fet d´aquesta manera, a els altres animals de manada els passa igual que a nosaltres... I ho fem inconscientment, sentir, i viure per un moment amb el seu cor, i a la seva ment, la de l´altre, I és que podem contemplar el seu conflicte vital, aquesta és una visió per desentrellar les possibilitats d’alarma, o la prevenció d´un suposat perill dirigit cap a nosaltres des de les posibles accions de l´altre en relació amb nosaltres.  


El problema és saber quina és la acció que ens convé davant una realitat, i poder prendre una decisió que ens garanteixi egoistament de sobreviure nosaltres com a individus, o d´obtenir un màxim confort personal en la vida, perquè no és el mateix la pulsió que sentim com a impuls de reacció en calent, o la que intuïm inconscient-ment com la millor per a nosaltres, o la que pensem que sabem en fred i que ens interessa, i si a més, cal bregar amb les d´altres persones, i conciliar-les per unificar l´acció comuna, la cosa es complica molt més...
 Quan jo vull comunicar quelcom a algú: El que he d´intentar fer, és expressar una visió molt personal,  per poder comunicar-la a l´altra/es, cal explicar el millor possible per fer-me entendre, per donar a conèixer el que jo veig com més important en el moment present, o el que jo vull, en un espai concret, en una situació concreta, i en un moment concret, i encomanar el meu íntim sentir a/ls de/ls l´interlocutor/s que fa/n de receptor/s, per si poden ajudar-nos, o poden unir-se al nostra individual sentir. Per esperar resposta.
 Això és donar humilment compta  de la intima realitat present a l´interior d´un mateix cap a  una altre, o altres persones. Però no és gens fàcil, cal ser molt valent, ferm i confiat, perquè donem una informació vital que pot ser utilitzada en la nostra contra, podem pensar que l´altra és l´enemic, o si no ho és en aquell moment pot ser-ho més endavant, podem pensar que l´altre ens pot jutjar, que es pot criticar, o que ens pot utilitzar, però cal el risc, ja que aquest trepitjar amb precaució aquest terreny de risc, perquè  ha de ser la base futura per bé o per mal de la relació que es generarà a partir d´aquell moment. Cal llençar-se a l´aventura perquè aquell terreny perillós pot esdevenir el més ferm per a construir quelcom interessant. És per això que per interactuar eficaç-ment en grup, a partir d´una base de certesa i confiança, primer cal assolir les pors lògiques de la incertesa més humana.
Tota bona relació està basada en la comunicació honesta,  però no pas amb una d´excessivament sincera, que aquesta podria acabar ben malament en segons quin moment. Quan les voluntats que interactuen giren al voltant de referir un diàleg, i amb aquest, poder delinear les trobades entre les àrees de coneixement  divers d'un cert nombre de persones, sol passar que, aquestes persones, amb els seus egos, voluntats i interessos personals, generen controvèrsies que poden semblar que fan perillar el grup, perquè naturalment es confrontem visions particulars que segurament a la primera de canvi, no coincideixen n´hi soldades amb el metall més fort, però aquesta és ineludiblement la clau  del creixement comú en el que sembla un guirigall absurd.
 Sempre, només si tenim l’habilitat, i la generositat, de discriminar convenient-ment pensament i opinió, i que aquests dos conceptes, no es confonguin en la nostra ment massa fàcilment. Podrem aconseguir crear un diàleg interconnectat, que ens farà  avançar de manera comuna cap a uns interessos compartits i a una interacció enriquidora, que culminarà exitosament en l´objectiu a assolir.
Una franca i bona intenció individual, clara, i directa cap a un objectiu comú,  si aquesta és la carta de navegació del nostra camí, farem ruta aviat, amb la  perspectiva de gaudir del millor engranatge que possibilitarà a tota maquina, arribar cap als nostres propòsits. Com un cervell comú que juga a favor nostra, inconscient-ment, i que controla la seva ment, que som tos nosaltres, com a petites “neurones”...

És primordial que els propòsits unificats en un,  s'ancorin com a base en la confiança i l’amistat. Cal adonar-nos de la quantitat de feina que porta a terme el cervell, i que aquest delega a la ment, i del paper interpretador respecte al que percep, així com de la capacitat de flexibilitat i d’interconnexió que tenim les persones relacionades i amb un sol objectiu, i dels esquemes i jocs conceptuals interns i personals, que ens obre la porta a noves possibilitats, és un procés fenomenal. Constatar que realment en la percepció del grup hi tenim un paper tant actiu i immers en el nostra subconscient, que fins i tot ens pot ajudar a no creure’ns del tot el que percebem com a real, convenientment també ens pot ajudar a relativitzar el que ens fa mal, a posar-nos més en la pell d’un altre, a plantejar-nos canviar patrons i explorar noves maneres d’interpretar les coses en benefici nostra com a grup.
 Igual que un atleta entrena el seu cos, nosaltres també podem entrenar la nostra manera de fer, el nostra cervell, per buscar i trobar maneres que ens facin sentir, ser, i funcionar millor.


Fins i tot podem arribar a l´acord en la prevenció i comunicació dels “fantasmes aràcnids”, alertant-nos de possibilitats de que es teixeixi el parany evident, i que coneixem tant bé perquè  lamentablement mantenim encapsulades moltes d´aquestes sensacions en el nostra record comú, i que van contràries als nostres  interessos col·lectius, evitant totes les manipulacions  que puguin sorgir altre vegada, i que ens enfoquen inevitablement com un focus infecciós i verinós que s´apropa sigil·lós en qualsevol moment per fer-nos patir un mal molt contagiós, i ho fa per aconseguir generar uns fils enganxosos i llardosos, que amb les seves potetes peludes i destres, mouen des de les altures fosques,  on viuen aquests animalons, els perillosos aràcnids foscos, per aconseguir que des de la discòrdia que han generat, poder atrapar uns altres interessos aliens, i desconeguts, i externs a nosaltres. Aquests fils sabem que els poden fer moure imperceptiblement per nosaltres, i en qualsevol moment, és un parany mortal, per fer-nos caure i cruspir-nos com si res, recordem sempre, que subtilment porten a la confusió amb els seus encants i amb les seves falses sensacions i promeses, i que degeneren en desconfiança, enganys, pors, i odis, i que destrueixen irremeiablement una cohesió de grup que va ser creada amb tant d´esforç i amb tant de risc.


 Cal recordar una contalla... Temps era temps, una vegada va passar en una terra llunyana i bromosa anomenada  "CAMELOT", era una terra misteriosa, però plena de lleialtat, seguretat, màgia, justícia, i honor, (amb algunes excepcions). Molt, molt, i molt prosper i fecund era aquell beneït regne... Ara però tot ja no és el que era, hi ha molta més foscor, injusticia, cobdicia, odi i enveja. Però encara una guspira de esperançadora màgia, que vol ser una llum i creixer per fer justicia, per fer escalfor al cor i l´ànima d´aquella gent, tot fa que en la memòria dels homes i dones, aquesta guspira ara encara segueixi viva, només que es troba profundament adormida, sotmesa a un corrent fred d´aire, que la vol apagar però que el que en realitat fa, és donar-li vida, es troba esperant un temps, i una màgia per despertar... Però van passar fets terribles. Fets, que tornen i tornen a la ment d´aquells homes i dones, i no es volen esborrar. Aquells grans “Cavallers de la taula Rodona”, ells mateixos,  quan va morir el “Rei Artur”, van traïr la noblesa d´aquella "Taula Rodona", la memòria del que va ser el seu REI ARTUR, aquell grup d´amics que un moment va semblar una solida fortalesa es va desmembrar per un mal encanteri fosc... Però que tots recorden que una vegada va ser tot un refugi de capacitats, i voluntats, en sintonia, envejables, que treballava com un sol esperit, com una sola ESPASA, era tot com immers en la fetillera màgia blanca d´un mag “Merlí”. 

Però desgraciadament la màgia es va trencar definitiva-ment quan van sorgir malignes i tenebroses forces poderoses i obscures ...  


Com sempre passa tot arriba a la seva fi, i tot ha de tornar a començar, perquè aquest és el cicle de la vida, i res s´escapa d´aquesta llei... Però jo,  encara recordo com va poder ser traït tot, només per una moneda de canvi més falsa que un “duro sevillano”, aquest era el contra-encanteri fosc que van llançar uns aprofitats amb enganyifes i trucs de males arts, i que van ordir manipulacions, i van portar a treballar al més impensable cap al costat de la força obscura.  No ho oblideu mai, que a les aranyes dolentes i fosques, el que els fa més por de tot és "la llum", i que els trenquin la seva teranyina, amb les que van a caçar els insectes incauts per cruspir-los tot d´una. Hi ha una dita que parla de treure-les del davant, tot fulminant aquestes aranyes, crec que diu... "A una aranya, clava-li castanya...!".


Cultivant una mirada introspectiva però, ens adonem que la percepció que tenim del món que ens envolta no és neutra, porten tota una programació al cervell, que ja és predeterminada per moltes coses que com a individus ja van succeir-nos en el passat, a nosaltres, o fins i tot a altres persones properes o a la comunitat, coses bones o dolentes, útils o no, és un paquet d´eines per a la supervivència, que tenim a la nostra disposició inconscient i que les farem servir inconscient-ment en un moment o altre indeterminat. Però el que és segur és que cadascú de nosaltres hi té un paper actiu en el grup, amb el seu paquet d´eines, i que per tant hi ha un petit marge d’intervenció individual i personal dins el grup, i que per salut grupal hem d´aprofitar per posar-nos en guàrdia. És quan ens adonem de que també hem de parar  compta encara, perquè tenim altre vegada el “monstre” del perill fins i tot en la aparent cohesió, aquest enemic és un “fantasma sigil·lós també” i igual de traïdor, i el tenim tant a prop que a vegades no el distingim, som nosaltres mateixos, es la nostra pròpia ombra, el nostra propi pensament com a grup:


Pensament de grup” (groupthink en anglès) és un terme encunyat pel psicòleg Irving Janis el 1972 per descriure el procés segons el qual un grup pot prendre decisions dolentes o irracionals. En una situació de pensament de grup, cada membre del grup intenta conformar la seva opinió respecte al que creuen que és el consens del grup. En un sentit general això sembla ser una manera molt racional d'afrontar la situació; tanmateix, però, això resulta en una situació en la qual el grup en definitiva es posa d'acord en una determinada acció que cada membre individualment considera des- aconsellable.
La definició original de Janis del terme era «una manera de pensament que les persones adopten quan estan profundament involucrades en un grup cohesiu, quan els esforços dels membres per unanimitat fan cas omís de la seva motivació per valorar realísticament cursos d'acció alternatius». El terme groupthink tenia com a intenció recordar termes encunyats per George Orwell com doublethink i duckspeak del llenguatge fictici newspeak que va retratar a la seva novel·la 1984.
El pensament de grup tendeix a ocórrer en comitès i en grans organitzacions. La prevenció millor, és estar atent d´aplicar sempre, una recepta de fa molt de temps i que es troba en un benefactor i poderós encanteri, que va deixar-nos un gran “MAG”:

Ja fa anys, Gandhi ens deia:
Mantingues els teus pensaments positius,
perquè els teus pensaments es convertiran en les teves
PARAULES
Mantingues les teves paraules positives
perquè les teves paraules es convertiran en les teves
ACCIONS
Mantingues les teves accions positives
perquè les teves accions es convertiran en els teus
HÀBITS
Mantingues els teus hàbits positius
perquè els teus hàbits es convertiran en els teus
VALORS
Mantingues els teus valors positius
perquè els teus valors es convertiran en la teva
DESTINACIÓ
...Quan ens marquem objectius, a més d'un pla d'acció, hem de bregar amb una sèrie de pensaments negatius, les creences limitants: “Jo sempre he pensat que en la vida em va tot malament”, “No sóc capaç de fer gens del que em proposo”, “No puc”, “No tinc edat per posar-me a estudiar”, “No se’m dóna bé parlar en públic”...
Val la pena d´invertir el temps de llegir-ho, que no faci mandra fer-ho. Recomano la lectura d´aquest article: http://anoiadiari.cat/roser-claramunt/del-pensament-creences-limitants/


Etiquetas:

Maneres de veure la realitat:

2.- L’època dels solistes

Hi ha dues maneres de veure la realitat que arrenquen de dos filòsofs diferents:
· La visió substancialista de Parmènides, segons la qual en la realitat sempre hi ha alguna cosa que roman. Aquesta manera d'entendre la realitat té la seva màxima extensió amb Plató, per al que la veritable realitat són les idees o essències immaterials i el món material és només una defectuosa imitació del món ideal.
· La visió contrària arrenca amb Aristòtil, qui entén el canvi com a característica essencial de la realitat. La realitat seria un procés canviant, en constant esdevenir, en què les coses es caracteritzen per la seva singularitat.
En la realitat, en la història o en la vida, no té sentit per si mateix, de forma aïllada, sinó que és un joc de relacions i què uns elements es van succeint els uns als altres, situació en la qual es produeixen canvis entre diversos elements i sorgeix una nova fase a l'anterior. El sentit al seu torn, és un joc de relacions entre el que anomenem realitat i la nostra forma de veure-la. Res té sentit en si mateix.
Un dels filòsofs que entenia així la realitat és el filòsof espanyol, Ortega i Gasset.

 "Φιλοσοφία" philo-sophia, "amor per la saviesa" i afegeixo: "universal", perquè és la mare de totes les ciències. Sent la psicologia part, i el seu significat literal és psyché-logos ("estudi de l'ànima"). Segons Sòcrates la "Filosofia és la recerca de la veritat com a mesura del que l'home ha de fer i com a norma per la seva conducta".

En la Filosofia universal, tenim versions, i formulacions del pensament, totes discutibles, descontextualitza-bles, interactives, reformulables sempre, enriquidores, i sobretot amb molt de joc, perquè de no ser així ja no és filosofia, la filosofia es quelcom que té vida pròpia, forma part del pensament universal de la humanitat, la filosofia és un tot conceptual generat per la ment humana, i que encara genera una dinàmica per apropar la percepció de la realitat, als ulls, i a la ment humana, i evidentment, si algú la considera estàticament, com a intocable, ja no és filosofia, és tot una altre cosa, un conjunt de preceptes clàssics, i el dogma fonamentalista d´una doctrina.
Molts utilitaristes de la regla tracten de conciliar la teoria utilitarista amb l'ètica kantiana, com és el cas del prescriptivisme universal de RM Hare. Segons aquesta versió, el valor d'una acció moral es mesura en funció que segueixi la regla o norma que major utilitat proporcioni. Hem de recordar aquí que Kant defensava, a grans trets, que una acció era moralment valuosa si, i només si, volem que tothom, en les mateixes circumstàncies, tingui la intenció de posar en pràctica, i el desig, i l'elecció en el curs d'acció.
És evident que el món que ens envolta no el percebem solament a partir de la filosofia dels clàssics, sigui la que sigui, potser més aviat plantegem la realitat amb segons quines de les nostres "filies" i/o "fòbies" i la lògica que en resulta de les nostres percepcions.   Aquí és on entra el joc de la psicologia. I el joc de les emocions. I amb això, cal tenir present que les predisposicions mentals i les percepcions que tenim totes les persones ens gasten bromes estranyes, perquè es retroalimenten a sí mateixes entre elles. Aquestes predisposicions sempre fan que veiem les coses de la forma que a la nostra ment ha instruït els nostres ulls per veure-les, sembla ser que el cervell humà té molta feina, perquè cervell / ment no és el mateix, la ment controla el pensament, però el cervell controla la ment... Potser, perquè del cervell no sabem massa cosa, però si el cervell té l´enriquiment d´aportacions exteriors, diverses, i és un cervell permeable, i menys poruc, podrem tenir una visió de la realitat filosòficament més ample i propera a l´encert. El nostra homínid cervell en evolució, ja té aquestes coses, però millor no perdre la paciència, i menys encara l´esperança de millorar com a persones socials.

El que sí sabem, és que res en filosofia està exempt de crítica i, en el cas de l'ètica utilitarista, no es dóna l'excepció.
En efecte, l'utilitarisme ha rebut diverses crítiques. La més interessant de totes, que el converteix en un principi absurd impracticable, consisteix en l'atac al seu suposat bàsic, és a dir, la capacitat dels agents morals per mesurar la quantitat de felicitat que causaran amb les seves accions i la quantitat de persones a les que se li causarà aquesta felicitat. Som capaços de fer aquests mesuraments i càlculs? I en el cas que ho siguem, ho faríem en el temps suficient com per a actuar en el moment oportú? A més, enllaçat a aquest supòsit existeix un altre, segons el qual la felicitat és quantificable, una mica massa fantàstic i digne de tot dubte, potser.
Un altre dels seus supòsits bàsics que també ha estat criticat consisteix en la commensurabilitat de la felicitat entre persones. 

En efecte, suposem que I és feliç pegant al seu fill, X. Per la seva banda, el fill de I és feliç si el seu pare no li pega. Ara bé, l'àvia de X és utilitarista i en la seva mà està deixar que I s'enganxi altre vegada pegant a X o impedir-ho. La qüestió és que ha de decidir si la felicitat de I és equivalent a la de X, a més de saber si I és més feliç pegant a X del que X ho és quan I no li pega o al revés, que I és menys feliç pegant a X, del que ho és X quan no li pega I. És en aquest cas que veiem que l'utilitarisme estaria en contra del sentit comú.

Sandra Blakeslee i Matthew Blakeslee, al llibre: "El mandala del cuerpo", ens parlen de les investigacions actuals sobre els anomenats mapes corporals i diuen el següent: “El nostre cervell està ple de mapes conceptuals, mapes de la superfície del cos, de la seva musculatura, de les seves intencions, del potencial per a cada acció, i fins i tot un mapa que plasma les intencions de les persones que ens envolten”. Aquests mapes sembla que busquen bàsicament la supervivència de l´esser i el màxim confort, són profundament plàstics i són capaços de reorganitzar-se en resposta a les experiències viscudes.

La vida està unida a la comunicació
“Que la vida és canvi és una gran veritat. Tots i totes ho hem pogut verificar. De fet, és el principi que impregna les bases de l’estructura de la vida. Aquest canvi està totalment relacionat amb un altre element que ho organitza i ho configura tot, el de la transmissió de la informació, la comunicació. La comunicació és l’espurna generadora del canvi. La vida està unida a la comunicació, que n’impregna tots els nivells, des de la neurona fins a la nació i a la humanitat sencera. Les cèl·lules, per exemple, van boges per enviar-se missatges les unes a les altres, per contar-se històries codificades en el meravellós llenguatge de la química. Quina conseqüència útil té aquesta mena de festival de la comunicació i què pretén aconseguir? Ras i curt, la supervivència. Aquells i aquelles que transmeten i interpreten millor la informació que circula pel seu entorn viuen més temps, viuen millor i, encara més, viuen en els seus descendents. Per tant, la inversió en comunicació haurà estat la millor de les inversions fetes al llarg de la història de la vida.”
S. Serrano (2006). Els secrets de la felicitat. Barcelona: Ara Llibres (pàg. 25)



L’expressió és l’exteriorització de les pròpies sensacions, idees o sentiments, sense objecte final; no hi ha intencionalitat comunicativa, és només la manifestació exterior de l’interior de l’individu. La comunicació continua sent l’exteriorització de les idees, sensacions o estats, només que hi ha una clara intenció de relacionar-se amb l’entorn i per això la psicologia és clau, perquè és la ciència de la ment; allò que s’expressa està dirigit a algú i se n’espera resposta. 

Cal però, molt més que dues maneres de veure la realitat, i arrencar molta més filosofia de vida i de treball. Perquè han de ser la clau, uns clars i alts valors. Això exigeix una conducta recta i honesta, amb bona fe (del llatí, bona fides), que aquesta no és només un principi general del Dret, ho és també, i molt especialment, de la salut de l'humanisme. És un do, que cal exercir-lo honestament, amb fermesa, positivitat, i humilitat com a bases sempre fonamentals, i s´ha d'ésser conseqüent i responsable amb l'interlocutor. Especialment, sempre respectuós i amable a n´els fets, relacionat amb l'esperit de l'objectiu i la finalitat a assolir. Ha de resultar-ne sempre, inicialment, i finalment: la "fetillera" retòrica que designa pròpiament «l'art de parlar bé» i que és l'art o la tècnica de la persuasió, normalment mitjançant l'ús de la paraula, i que cal estar atents, perquè no s´ha de confondre amb la dialèctica, que és l'art de convèncer... 

 La comunicació ens dóna, per tant, accés a conèixer, interpretar i comprendre la realitat, sobretot gràcies a la interacció que s’estableix amb l’entorn. La comunicació és, per tant, el fonament de tota vida social, eina de relació, desenvolupament i de convivència. Actualment, el terme comunicació el podem trobar definit de la manera següent: “Interacció social establerta entre un emissor i un receptor, basada en l’intercanvi d’informacions” (Gran diccionari de la llengua catalana).




Si voleu un joc filosòfic espatarrant...??

VOLEU JUGAR:

Etiquetas: