lunes, 22 de diciembre de 2014

Maneres de veure la realitat:

2.- L’època dels solistes

Hi ha dues maneres de veure la realitat que arrenquen de dos filòsofs diferents:
· La visió substancialista de Parmènides, segons la qual en la realitat sempre hi ha alguna cosa que roman. Aquesta manera d'entendre la realitat té la seva màxima extensió amb Plató, per al que la veritable realitat són les idees o essències immaterials i el món material és només una defectuosa imitació del món ideal.
· La visió contrària arrenca amb Aristòtil, qui entén el canvi com a característica essencial de la realitat. La realitat seria un procés canviant, en constant esdevenir, en què les coses es caracteritzen per la seva singularitat.
En la realitat, en la història o en la vida, no té sentit per si mateix, de forma aïllada, sinó que és un joc de relacions i què uns elements es van succeint els uns als altres, situació en la qual es produeixen canvis entre diversos elements i sorgeix una nova fase a l'anterior. El sentit al seu torn, és un joc de relacions entre el que anomenem realitat i la nostra forma de veure-la. Res té sentit en si mateix.
Un dels filòsofs que entenia així la realitat és el filòsof espanyol, Ortega i Gasset.

 "Φιλοσοφία" philo-sophia, "amor per la saviesa" i afegeixo: "universal", perquè és la mare de totes les ciències. Sent la psicologia part, i el seu significat literal és psyché-logos ("estudi de l'ànima"). Segons Sòcrates la "Filosofia és la recerca de la veritat com a mesura del que l'home ha de fer i com a norma per la seva conducta".

En la Filosofia universal, tenim versions, i formulacions del pensament, totes discutibles, descontextualitza-bles, interactives, reformulables sempre, enriquidores, i sobretot amb molt de joc, perquè de no ser així ja no és filosofia, la filosofia es quelcom que té vida pròpia, forma part del pensament universal de la humanitat, la filosofia és un tot conceptual generat per la ment humana, i que encara genera una dinàmica per apropar la percepció de la realitat, als ulls, i a la ment humana, i evidentment, si algú la considera estàticament, com a intocable, ja no és filosofia, és tot una altre cosa, un conjunt de preceptes clàssics, i el dogma fonamentalista d´una doctrina.
Molts utilitaristes de la regla tracten de conciliar la teoria utilitarista amb l'ètica kantiana, com és el cas del prescriptivisme universal de RM Hare. Segons aquesta versió, el valor d'una acció moral es mesura en funció que segueixi la regla o norma que major utilitat proporcioni. Hem de recordar aquí que Kant defensava, a grans trets, que una acció era moralment valuosa si, i només si, volem que tothom, en les mateixes circumstàncies, tingui la intenció de posar en pràctica, i el desig, i l'elecció en el curs d'acció.
És evident que el món que ens envolta no el percebem solament a partir de la filosofia dels clàssics, sigui la que sigui, potser més aviat plantegem la realitat amb segons quines de les nostres "filies" i/o "fòbies" i la lògica que en resulta de les nostres percepcions.   Aquí és on entra el joc de la psicologia. I el joc de les emocions. I amb això, cal tenir present que les predisposicions mentals i les percepcions que tenim totes les persones ens gasten bromes estranyes, perquè es retroalimenten a sí mateixes entre elles. Aquestes predisposicions sempre fan que veiem les coses de la forma que a la nostra ment ha instruït els nostres ulls per veure-les, sembla ser que el cervell humà té molta feina, perquè cervell / ment no és el mateix, la ment controla el pensament, però el cervell controla la ment... Potser, perquè del cervell no sabem massa cosa, però si el cervell té l´enriquiment d´aportacions exteriors, diverses, i és un cervell permeable, i menys poruc, podrem tenir una visió de la realitat filosòficament més ample i propera a l´encert. El nostra homínid cervell en evolució, ja té aquestes coses, però millor no perdre la paciència, i menys encara l´esperança de millorar com a persones socials.

El que sí sabem, és que res en filosofia està exempt de crítica i, en el cas de l'ètica utilitarista, no es dóna l'excepció.
En efecte, l'utilitarisme ha rebut diverses crítiques. La més interessant de totes, que el converteix en un principi absurd impracticable, consisteix en l'atac al seu suposat bàsic, és a dir, la capacitat dels agents morals per mesurar la quantitat de felicitat que causaran amb les seves accions i la quantitat de persones a les que se li causarà aquesta felicitat. Som capaços de fer aquests mesuraments i càlculs? I en el cas que ho siguem, ho faríem en el temps suficient com per a actuar en el moment oportú? A més, enllaçat a aquest supòsit existeix un altre, segons el qual la felicitat és quantificable, una mica massa fantàstic i digne de tot dubte, potser.
Un altre dels seus supòsits bàsics que també ha estat criticat consisteix en la commensurabilitat de la felicitat entre persones. 

En efecte, suposem que I és feliç pegant al seu fill, X. Per la seva banda, el fill de I és feliç si el seu pare no li pega. Ara bé, l'àvia de X és utilitarista i en la seva mà està deixar que I s'enganxi altre vegada pegant a X o impedir-ho. La qüestió és que ha de decidir si la felicitat de I és equivalent a la de X, a més de saber si I és més feliç pegant a X del que X ho és quan I no li pega o al revés, que I és menys feliç pegant a X, del que ho és X quan no li pega I. És en aquest cas que veiem que l'utilitarisme estaria en contra del sentit comú.

Sandra Blakeslee i Matthew Blakeslee, al llibre: "El mandala del cuerpo", ens parlen de les investigacions actuals sobre els anomenats mapes corporals i diuen el següent: “El nostre cervell està ple de mapes conceptuals, mapes de la superfície del cos, de la seva musculatura, de les seves intencions, del potencial per a cada acció, i fins i tot un mapa que plasma les intencions de les persones que ens envolten”. Aquests mapes sembla que busquen bàsicament la supervivència de l´esser i el màxim confort, són profundament plàstics i són capaços de reorganitzar-se en resposta a les experiències viscudes.

La vida està unida a la comunicació
“Que la vida és canvi és una gran veritat. Tots i totes ho hem pogut verificar. De fet, és el principi que impregna les bases de l’estructura de la vida. Aquest canvi està totalment relacionat amb un altre element que ho organitza i ho configura tot, el de la transmissió de la informació, la comunicació. La comunicació és l’espurna generadora del canvi. La vida està unida a la comunicació, que n’impregna tots els nivells, des de la neurona fins a la nació i a la humanitat sencera. Les cèl·lules, per exemple, van boges per enviar-se missatges les unes a les altres, per contar-se històries codificades en el meravellós llenguatge de la química. Quina conseqüència útil té aquesta mena de festival de la comunicació i què pretén aconseguir? Ras i curt, la supervivència. Aquells i aquelles que transmeten i interpreten millor la informació que circula pel seu entorn viuen més temps, viuen millor i, encara més, viuen en els seus descendents. Per tant, la inversió en comunicació haurà estat la millor de les inversions fetes al llarg de la història de la vida.”
S. Serrano (2006). Els secrets de la felicitat. Barcelona: Ara Llibres (pàg. 25)



L’expressió és l’exteriorització de les pròpies sensacions, idees o sentiments, sense objecte final; no hi ha intencionalitat comunicativa, és només la manifestació exterior de l’interior de l’individu. La comunicació continua sent l’exteriorització de les idees, sensacions o estats, només que hi ha una clara intenció de relacionar-se amb l’entorn i per això la psicologia és clau, perquè és la ciència de la ment; allò que s’expressa està dirigit a algú i se n’espera resposta. 

Cal però, molt més que dues maneres de veure la realitat, i arrencar molta més filosofia de vida i de treball. Perquè han de ser la clau, uns clars i alts valors. Això exigeix una conducta recta i honesta, amb bona fe (del llatí, bona fides), que aquesta no és només un principi general del Dret, ho és també, i molt especialment, de la salut de l'humanisme. És un do, que cal exercir-lo honestament, amb fermesa, positivitat, i humilitat com a bases sempre fonamentals, i s´ha d'ésser conseqüent i responsable amb l'interlocutor. Especialment, sempre respectuós i amable a n´els fets, relacionat amb l'esperit de l'objectiu i la finalitat a assolir. Ha de resultar-ne sempre, inicialment, i finalment: la "fetillera" retòrica que designa pròpiament «l'art de parlar bé» i que és l'art o la tècnica de la persuasió, normalment mitjançant l'ús de la paraula, i que cal estar atents, perquè no s´ha de confondre amb la dialèctica, que és l'art de convèncer... 

 La comunicació ens dóna, per tant, accés a conèixer, interpretar i comprendre la realitat, sobretot gràcies a la interacció que s’estableix amb l’entorn. La comunicació és, per tant, el fonament de tota vida social, eina de relació, desenvolupament i de convivència. Actualment, el terme comunicació el podem trobar definit de la manera següent: “Interacció social establerta entre un emissor i un receptor, basada en l’intercanvi d’informacions” (Gran diccionari de la llengua catalana).




Si voleu un joc filosòfic espatarrant...??

VOLEU JUGAR:
Publicar un comentario