viernes, 4 de enero de 2019

La adoración de los Reyes (Ramón Mª del Valle Inclán).




Vinde, vinde, Santos Reyes

vereil, o joya millor,

un meñino

como un brinquiño

tan bunitiño

qu’á nacer nublou o sol!


Desde la puesta del sol se alzaba el cántico de los pastores en torno de las hogueras, y desde la puesta del sol, guiados por aquella luz que apareció inmóvil sobre una colina, caminaban los tres Santos Reyes, jinetes en camellos blancos, iban los tres en la frescura apacible de la noche atravesando el desierto. Las estrellas fulguraban en el cielo, y la pedrería de las coronas reales fulguraba en sus frentes. Una brisa suave hacía flamear los recamados mantos: el de Gaspar era de púrpura de Corinto. El de Melchor era de púrpura de Tiro. El de Baltasar era de púrpura de Menfis. Esclavos negros, que caminaban a pie enterrando sus sandalias en la arena, guiaban los camellos con una mano puesta en el cabezal de cuero escarlata. Ondulaban sueltos los corvos rendajes y entre sus flecos de seda temblaban cascabeles de oro. Los tres Reyes Magos cabalgaban en fila: Baltasar, el egipcio, iba delante, y su barba luenga, que descendía sobre el pecho, era a veces esparcida sobre los hombros… Cuando estuvieron a las puertas de la ciudad arrodilláronse los camellos, y los tres Reyes se apearon y despojándose de las coronas hicieron oración sobre las arenas.

Y Baltasar dijo:


– ¡Es llegado el término de nuestra jornada!…

Y Melchor dijo:

– ¡Adoremos al que nació Rey de Israel!…

Y Gaspar dijo:

– ¡Los ojos le verán y todo será purificado en nosotros!…



 

Entonces volvieron a montar en sus camellos y entraron en la ciudad por la puerta Romana y guiados por la estrella llegaron al establo donde había nacido El Niño. Allí los esclavos negros, como eran idólatras y nada comprendían, llamaron con rudas voces:


– ¡Abrid!… ¡Abrid la puerta a nuestros señores!


Entonces los tres Reyes se inclinaron sobre los arzones y hablaron a sus esclavos. Y sucedió que los tres Reyes les decían en voz baja:


– ¡Cuidad de no despertar al Niño!


Y aquellos esclavos , llenos de temeroso respeto, quedaron mudos, y los camellos que permanecían inmóviles ante la puerta llamaron blandamente con la pezuña, y casi al mismo tiempo aquella puerta de viejo y oloroso cedro se abrió sin ruido. Un anciano de calva sien y nevada barba asomó en el umbral. Sobre el armiño de su cabellera luenga y nazarena temblaba el arco de una aureola. Su túnica era azul y bordada de estrellas como el cielo de Arabia en las noches serenas, y el manto era rojo, como el mar de Egipto, y el báculo en que se apoyaba era de oro, florecido en lo alto con tres lirios blancos de plata. Al verse en su presencia los tres Reyes se inclinaron. El anciano sonrió con el candor de un niño y franqueándoles la entrada dijo con santa alegría:


– ¡Pasad!


Y aquellos tres Reyes, que llegaban de Oriente en sus camellos blancos, volvieron a inclinar las frentes coronadas, y arrastrando sus mantos de púrpura y cruzadas las manos sobre el pecho, penetraron en el establo. Sus sandalias bordadas de oro producían un armonioso rumor. El Niño, que dormía en el pesebre sobre rubia paja de centeno, sonrió en sueños. A su lado hallábase la Madre, que lo contemplaba de rodillas con las manos juntas. Su ropaje parecía de nubes, sus arracadas parecían de fuego y como en el lago azul de Genezaret rielaban en el manto los luceros de la aureola. Un ángel tendía sobre la cuna sus alas de luz y las pestañas del Niño temblaban como mariposas rubias, y los tres Reyes se postraron para adorarle, y luego besaron los pies del Niño. Para que no se despertase, con las manos apartaban las luengas barbas que eran graves y solemnes como oraciones. Después se levantaron, y volviéndose a sus camellos le trajeron sus dones: Oro, Incienso y Mirra.




Y Gaspar dijo al ofrecerle el Oro:

– Para adorarte venimos de Oriente.

Y Melchor dijo al ofrecerle Incienso:

– ¡Hemos encontrado al Salvador!

Y Baltasar dijo al ofrecerle la Mirra:

– ¡Bienaventurados podemos llamarnos entre todos los nacidos!


Y los tres Reyes Magos despojándose de sus coronas las dejaron en el pesebre a los pies del Niño. Entonces sus frentes tostadas por el sol y los vientos del desierto se cubrieron de luz, y la huella que había dejado el cerco bordado de pedrería era una corona más bella que sus coronas labradas en Oriente… Y los tres Reyes Magos repitieron como un cántico:


– ¡Éste es!… ¡Nosotros hemos visto su estrella!


Después se levantaron para irse, porque ya rayaba el alba. La campiña de Belén, verde y húmeda, sonreía en la paz de la mañana con el caserío de sus aldeas dispersas, y los molinos lejanos desapareciendo bajo el emparrado de las puertas, y las montañas azules y la nieve en las cumbres. Bajo aquel sol amable que lucía sobre los montes iba por los caminos la gente de las aldeas. Un pastor guiaba sus carneros hacia las praderas de Gamalea; mujeres cantando volvían del pozo de Efraín con las ánforas llenas; un viajero cansado picaba la yunta de sus vacas, que se detenían mordisqueando en los vallados, y el humo blanco parecía salir de entre las higueras… Los esclavos negros hicieron arrodillar los camellos y cabalgaron los tres Reyes Magos. Ajenos a todo temor se tornaban a sus tierras, cuando fueron advertidos por el cántico lejano de una vieja y una niña que, sentadas a la puerta de un molino, estaban desgranando espigas de maíz. Y era éste el cantar remoto de las voces:


Camiñade Santos Reyes

por camiños desviados,

que pol’os camiños reaes

Herodes mandou soldados.


Autor: Ramón del Valle Inclán.

Libro: Jardín Umbrío.


http://youtu.be/-FUHYi-Ix2c

DE L’ESPERIT A LA POLÍTICA O DE LA POLÍTICA DE L’ESPERIT

D’ALGUNES DE LES LECTURES 2018 - 2019. 

DE LA REALITAT. O, FORMA DE VIDA DE LA COMUNITAT I COMUNIÓ COMUNISTA. 


Ara farà un any vaig llegir aquests dos primers llibres: el de Giorgio Agamben: "ALTÍSIMA POBREZA Reglas monásticas y forma de vida", i el de Álvaro Pombo: "Vida de SAN FRANCISCO DE ASÍS". Llibres molt recomanables els dos, i dels que en tinc un bon record. Van resultar-me interessantíssims, i jo vaig prendre bona nota de certs punts del text. Textos on s’esmenten els dos llibres que llegiré ara: el de Gilbert K. Chesterton, i el de les Floretes de sant Francesc. 


Flipar és poc quan hom en descobreix una interpretació de la qüestió aparentment antagonista de la vinculació naturalista e idealista de la forma de vida i la regla monàstica inicial, amb la ideologia materialista enfocada cap a l’emacipació; o sigui: moviment espiritual de comunió cristiana a l’església catòlica versus el moviment polític comunista ideològicament materialista.



Ara, al llibre que encara llegeixo de Jesús González Requena: LOS TRES REYES MAGOS, LA EFICÀCIA SIMBÒLICA, a: Mito y Deconstrucción, deixen clar mitjançant la deconstrucció del mite el devenir d’aquests moviments, i parla també sobre l’estructuralisme i el pensament dèbil. El pensament dèbil de Vattimo: "DE LA REALIDAD, FINES DE LA FILOSOFÍA", justament i per casualitat el llegeixo en combinació amb el dels "TRES REYES MAGOS". Curiosa i grata experiencia aquesta combinació, per si fora poc, una triple casualitat, en un article d’entrevista a Sloterdijk i a Zizek, contraposen dos conceptes crítics i ideològics divergents. Si, a primera vista semblen contraposats en radicalitat màxima i no ho són de cap manera, si ho voleu veure i jutjar-ho vosaltres mateixos aquí teniu l’enllaç: 

https://www.facebook.com/309816166206835/posts/511217892733327/


Aquesta serà una nova experiència per enriquir i complementar l’anterior amb les meves properes lectures, lectures previstes per passat Reis, dos llibres més, tot una segona part que crec que promet força...!


martes, 14 de agosto de 2018

Al Face referent a una frase de Brecht

Crec que el meu amic Bertolt es referia al gran drama del crim moral dels hipòcrites ...
Als que assassinen a la veritat concreta dels fets, coneixent els fets perfectament, mentint i negant.
Instrumentalitzant així a la falsedat, i això és fer ús d'activitats delictives contra els drets humans relatius a l'honor de les persones; i, els seus productes són sempre danys morals contra persones innocents, danys col·lectius directes o indirectes contra un grup de persones. Mals sobre mals que creixen i s'expandeixen ...
Entre moltes altres calamitats:
Com l'assetjament laboral a treballadors ...
L'empresonament de polítics ...
O fins i tot contra la mateixa democràcia interna d'organitzacions, institucions i nacions, contra els que no formen part del seu ideal polític i sistema de poder, la seva acció és la de justificar qualsevol cosa per aconseguir encara que sigui amb mitjans de joc brut, i així perverteixen i ignoren i destrueixen òrgans reguladors democràtics, contra persones amb drets, negant-los la llibertat de decidir a aquests ciutadans per la seva manera de pensar, i actuant contra el seu dret d'expressió, llevant-los del mig si cal, i barbaritats injustificables d'aquestes per a fins tendenciosos i perversos, negant tot valor ètic universal al seu actuar, etc ...
En fi, lamentablement injustícies de moda avui per aquestes contrades ...
Coses de confondre els interessos i desitjos personals i partidistes de poder, amb els fets reals o la democràcia i manipular a conveniència i sense escrúpols contra altres persones ...
Crec que el Sr. Bertolt Brecht coneixia bé el context de la seva frase i la va aplicar amb coneixement de causa i molt correctament. Jo no tinc cap dubte referent a la certesa de la seva frase. Per sort tard o d'hora la veritat sempre surt a la llum pública malgrat estiguem com ell creía en una societat de delinqüents, i de la qual ell es burla, que si es pot tenir alguna certesa, aquesta certesa és la del canvi perpetu!
Comentaris
David Paraire Brugués Ahora en castellano, por si no me entienden o no saben usar el Google Traductor:

Creo que mi amigo Bertolt se refería al gran drama del crimen moral de los hipócritas ...


A los que asesinan a la verdad concreta de los hechos, conociendo los hechos perfectamente, mintiendo y negando.

Instrumentalizando así a la falsedad, y esto es hacer uso de actividades delictivas contra los derechos humanos relativos al honor de las personas; y, sus productos son siempre daños morales contra personas inocentes, daños colectivos directos o indirectos contra un grupo de personas. Males sobre males que crecen y se expanden ...

Entre muchas otras calamidades:
Como el acoso laboral a trabajadores ...
El encarcelamiento de políticos ...

O incluso contra la misma democracia interna de organizaciones, instituciones y naciones, contra los que no forman parte de su ideal político y sistema de poder, su acción es la de justificar cualquier cosa para conseguir aunque sea por medios con juego sucio, y así pervierten e ignoran y destruyen órganos reguladores democráticos, contra personas con derechos, negándose la libertad de decidir a estos ciudadanos por su manera de pensar, y actuando contra su derecho de expresión, quitándoles del medio si es necesario, y barbaridades injustificables de estas para fines tendenciosos y perversos, negando todo valor ético universal a su actuar, etc ...

En fin, lamentablemente injusticias de moda hoy por estos lares...

Cosas de confundir los intereses y deseos personales y partidistas de poder, con los hechos reales o la democracia y manipular a conveniencia y sin escrúpulos contra otras personas ...

Creo que el Sr. Bertolt Brecht conocía bien el contexto de su frase y la aplicó con conocimiento de causa y muy correctamente. Yo no tengo ninguna duda referente a la certeza de su frase. Por suerte tarde o temprano la verdad siempre sale a la luz pública a pesar estemos como él creía en una sociedad de delincuentes, y de la que él se burla, que si se puede tener alguna certeza, esta certeza es la del cambio perpetuo!
Administra
Las 20 mejores frases de Bertolt Brecht
https://psicologiaymente.com/reflexiones/frases-bertolt-brecht

martes, 3 de julio de 2018

Postveritat


-Aquest cartell és un exemple clar de POSTVERITAT, algú pot dir les raons contraries per rebatre la meva afirmació sense entrar de manera maniqueista en el tema de l’avort o fer servir les falacies lògiques...? Fixeu-vos que el tema central sembla "QUALQUIERA DE ELLAS PUEDE DECIDIR" en front del capellà "TÚ NO", (remarcat en vermell), i no pas el tema de "L’AVORT" encara que diguin: "sobre el aborto" l’ ho anterior fa que quedi en segon terme, i en primer terme el capellà com a imatge central, amb el "TÚ NO" remarcat...!


"La postveritat és un concepte que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals.[1] És un eufemisme de novaparla per a mentida.


Oxford Dictionaries va triar post-truth, traduïda al català com «postveritat», com a expressió de l'any 2016. Segons l'entrada en el mateix diccionari, post-truth va ser usat per primera vegada en aquest sentit el 1992 pel dramaturg Steve Tesich, que, en referència a l'escàndol Iran-Contra i la guerra del Golf, va escriure: «nosaltres, com a poble lliure, hem decidit lliurement que volem viure en un món de postveritat».[2]


És una variació moderna al vell refrany cinic «mundus vult decipi» o al poble li agrada ser enganyat".


FONT:

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Postveritat



Decàleg de lògica 

Bon dia. Tinguem presents algunes de les falacies lògiques més habituals que es fan servir quan hom és incapaç d’argumentar de manera lògica un tema... Un exercici positiu sempre és revisar errors de lògica que podem cometre sense adonar-nos quan debatem un tema. És molt pràctic aquest decàleg... SALUT!


jueves, 7 de junio de 2018

La vida és...

Ho acabo de llegir en un blog, i jo pensó que és del tot veritat...

"La vida és un pacte constant entre natura i cultura, entre ideals i realitat, entre voler i poder, entre la veritat íntima i la veritat dels altres. Els esclaus no poden pactar perquè no tenen llibertat. Afortunat qui pot pactar! I és cert que en tot pacte s' ha de cedir. I a més, el pacte comporta la càrrega del compromís. Però qui pacta assoleix un bé major: allò que el beneficia a ell i allò que beneficia a l' altre."

Font on ho he trobat:




miércoles, 23 de mayo de 2018

L’Arbre de La Muntantanyeta

Una vegada va existir a casa nostra un arbre bonic,

Font del do d’ una bona ombra,

Molt preciosa a l’estiu,

I, que generós res-guardava de la potència dels raigs del sol,

A tot-hom que volgués amparar-si per fer-hi un petit recés del seu camí...

Va ser, ho recordo molt bé, que el dia de les eleccions imposades a Catalunya,

A la nostra terra, un 21 de desembre de 2017, el van tallar...

I, com sempre passa, ho van fer uns interessats per fer-lo desaparèixer, per raons politíques...

Va ser per posar aquests cartells que van tallar l’arbre, imagineu. Això en un lloc rústic (finca rústica i de propietat privada), que a més n’era l’Alcaldía  de   l’Ajuntament de Capmany el promotor i l’impulsor que ho va fer on no ho permet la normativa (segurament per desconeixement). I sense convenir-ho formalment amb nosaltres com a propietaris, i sense autorizació de La Generalitat (conditio sine qua non), era competència de dos departaments, forestal i de carreteres en aquest cas, i un dels requisits fonamentals, la manca de les pertinents autoritzacions podría haber comportat una sanció important a la propietat en un primer moment. Ja que el Conveni no estava llest i el cartell sí estava ja emplazat. Finalment el "projecte caprici" no va reeixir a causa del desordre en la gestió i manca de permisos, i no pas per manca de concens amb nosaltres. L’Ajuntament de Capmany va rebre dos requeriments, el de la Generalitat (el que ho va parar tot) i després el de la propietat (motivat per l’anterior), i passat un temps, van retirar-ho a poc a poc i encara i remenen. 


I, ara el cartell Il·legal com a mínim ja no el tenim generant CONTROVERSIA amb la Normativa de Carreteres i amb La Generalitat de Catalunya .


 Però l’arbre ja era tallat. Inútilment i sense cap mena de sensibilitat. Lamentable ho trobo jo això!


Aquesta és la finca rústica cadastral on s’han produït aquests fets, i l’arbre tallat (Alzina Surera - Nom científic: Quercus suber), és el que es veu en la punta inferior esquerra de la imatge gràfica...


El meu bonic arbre ja és al cel. El pintarem per recordar-lo amb anyorança...


Una vegada fora els cartells i vist des de dins...


I, per la part de fora, ho trobem desemparat fins que no s’escampi la Vinya verge i l’ Aptenia cordifolia, i tot i així es trobará a faltar l’arbre que van tallar!


Malgrat tot, i finalment...

La integritat de tot líder polític es reflecteix en tot el que fa i és aquí on la seva paraula obté major valor, aconseguint que el que diu sigui fiable i com a reflex creguem que complirà el que promet. Així és la política, una generadora d'il·lusions on la base de totes elles es diu confiança.

Si un fa el que diu, i al seu torn, diu el que fa, genera reputació i amb ella obté la tranquil·litat necessària per disposar del temps imprescindible per dur a terme els projectes polítics. En política i en el personal aixecar una sòlida reputació és realment difícil, però perdre-la és francament molt fàcil...

Malgrat les coses no surtin sempre com hom vol, els errors, els mals entesos... 

Quan la integritat és la coherencia entre el pensar, dir i fer...

El que val  son els fets, encara que aquests no es coneguin...



No teniem cap dubta de que el Sr. Alcalde de Capmany cumpliría amb la seva paraula i que és una persona integre i digne mereixedor de la nostra confiança. 

Gràcies per cumplir la paraula donada Sr. Alcalde Joan Fuentes Pomes.

 Per molts anys!


Però, el fill de l’arbre resurgirá d’aquell que el va precedir en aquesta terra, i ho farà encara amb molta més força; no es pot mai aturar a la vida...!

domingo, 20 de mayo de 2018

Mapa Conceptual Hermenèutica

miércoles, 4 de octubre de 2017

Mentira la verdad - El orden

"HOMO SACER" i “LA NUDA VIDA”

Llibre indicat per reflexionar una miqueta, a la llum dels aconteixements de la violencia gratuita i unilateral, contra el poble, per part de les forces de seguretat de l’Estat, patides a Catalunya aquest diumenge passat 1 d’ octubre 2017, per voler VOTAR pacífica i de manera democrática en un REFERÉNDUM D’ AUTODETERMINACIÓ... Quan: “El PODER SOBIRÀ”, i més encara: “EL PODER POLÍTIC”, S´HA POSAT EN UN ESTAT D'EXCEPCIÓ A LA LLEI, contra L´HOMO SACER que té disposició de VOTAR, i exclou i despulla allò insacrificable: ELS DRETS HUMANS. 
Els conceptes claus per reflexionar: "HOMO SACER" i “LA NUDA VIDA”...!