jueves, 23 de junio de 2016

05 El meu poble - Txarango

Etiquetas:

8. Un pam de nas - Txarango

Etiquetas:

DIÀLEG A FACEBOOK AMB UNA AMIGA, REFERENT AL TEMA DE LA MECANITZACIÓ DE LES TASQUES AGRARIAS AL CAMP

       



VÍDEO: 
https://www.facebook.com/agriproducts78/videos


ENLLAÇ AL DIÀLEG A FACEBOOK: 


Comentaris
             AMIGA, DIU:
 No m'agradan l'eliminaciò de la mà de l ' home ....
No m'agradaResposta110 hores
David Paraire Brugués Doncs a mi tampoc. Però els pobres pagesos n'hi mecanitzats poden sortir-se'n i sobreviure dignament... Ara, imagina fer-ho tot a ma com abans. Molt romàntic però uff...
             AMIGA, DIU:
 Si, pero tothom tenía feina ....pesada o no!!! Ara els qu'estant al paro potser agafarían lo que fos per sobre viure !!!!

              AMIGA, DIU:
Pero hauran de mirar com las máquinas els han eliminat del mon laboral...entre d'altres causes !!!

              AMIGA, DIU:
Els inventors de certes máquinas son egoítas ...s'enriquiran mentres amb el seu ingèni contribueixen a l'empobriment de l'humanitat !!!!
No m'agradaResposta110 hores
             AMIGA, DIU:
No m'agradaResposta110 hores
David Paraire Brugués Sí, però saps AMIGA... No crec pas jo, què siguin els inventors de màquines, els culpables; ells són persones extraordinàries i amb ments dotades d´idees ingenioses. Moltes vegades no és cap industria de maquinaria, i aquests inventors són els pagès mateix, algun parent, o amic, o veí, i què coneix bé l'ofici de ferrer, o el de mecànic, o amant de la tecnologia; i què passa hores i hores provant, fent i desfent la maquina què confecciona, programant i re-programant, i què coneix bé les necessitats i dificultats del pagès... I, ells fan tot això per ajudar, clar, també per guanyar-se la vida amb la seva feina, però com un repta per millorar en les feines i adaptar-se a les circumstàncies i necessitats.... Moltes vegades la maquina inventada és fruit d'una passió per facilitar la vida i la feina, simplement. Ara, una altra cosa, com tot, és llavors, l'intent d'altres de comprar patents, aprofitar-se'n, comercialitzar i explotar drets, i paulatinament la competència què crea l'adquisició i utilització de l'invent, l'addicció al sistema que la fa imprescindible finalment. I, com es va embolicant tot en el sector, i mercat global, competitiva-ment... És una carrera diabòlica cap al desastre... (Alguna cosa falla, mercantil-ment).

Jo penso què el problema és molt més ampli del què pot semblar... És principalment del paradigma de mercat que tenim ara... 

Jo no entenc massa de pagès, però la meva família, parents propers i amics què si dediquen tenen grans dificultats, tot i ser propietaris de l'explotació (què és una manera de dir, perquè els propietaris són els bancs i el deutes, o els governs comunitaris, ja que els tenen sempre sotmesos a normes i subvencions) els és molt complicat subsistir de la seva feina, ells mateixos, no poden pagar moltes vegades el seu propi jornal, (quan no han de plegar, si poden, què moltes vegades queden tant entrampats què no poden plegar). Clar què tot depèn del tipus d'explotació agrària. Però la majoria no poden pagar treballadors, i si poguessin, serien un sou tant miserable i indigna, a part de la duresa i sacrifici de la feina, què seria un esclavatge. Pobres, si moltes vegades no i guanyen ni ells, o i perden diners i tot.

Moltes vegades inverteixen tot el que tenen, per tenir una explotació tècnicament rendible, per exemple: de vaques per vendre llet, papers, permisos, inspecció, i amb avantatge que tenen camps per fer-se ells el menjar dels animals, però comporta què s'endeuten per màquines del camp, per alimentar tant bestiar (si no hi ha molt bestiar no és rendible, i manualment impossible) i una vegada tot fet. Baixa el preu de la llet, o una infecció el algun animal, o no els compren la llet, o etc. I, apa, a sacrificar tots els animals. I a perdre-ho tot...

Abans, les famílies de pagesos vivien del que tenien (eren una o varies famílies, i de varies generacions i branques, què convivien en una sola casa, en una petita comunitat vital rústica, avui impensable i incomparable). 

I, s'ajudaven solidàriament entre ells, no eren rics, però vivien i menjaven. Era una feina duríssima. L'expectativa d'anys de vida, era molt baixa en la pagesia. Generalment els propietaris eren rics hereus que no es dedicaven al camp, ells tant sols recollien una vegada a l'any les seves rendes. Els pagesos (masovers) no guanyaven pas diners, o molt pocs al mercat setmanals, (simple i senzilla economia de subsistència) però podien menjar del seu treball i tenir sostre, i criar amb feines i treballs, molt miserable-ment, molts fills per ajudar-se al camp, no podent oferir-l'ós educació. Era una societat molt diferent. No pas més justa però. De fet eren tant o més dolentes què ara, però adaptades a l'època. Per això no es poden comparar...

Malgrat no fa tant de temps, ara des de l'oblit i ignorància ens sembla quelcom molt bonic i romàntic. 

Ara des del desconeixement, admirem pintures precioses de la vida del camp, bucòliques, precioses, i què ens fan somniar truites. Però la imatge distorsiona completament la realitat. No tot era tant bonic. I, molt menys eren tant feliços com sembla!

I, el pitjor, les pintures eren dels propietaris senyorets que vivien còmodament a la ciutat, en els seus cercles socials allunyats de tot això. 

Els rics, què es consideraven superiors i civilitzats, si què podien permetre's de tenir-ho tot, a costa de la suor, treball, i vida dels pobres camperols. Coses materials valuosos tresors (art, i tota mena de luxes banals, que ara per sort conservem, i podem fer una arqueològica antropologia política, i admirar l'est ètica de l'art, què no l'ètica), i potser el mecanisme psicològic, era el d'idealitzar la vida al camp i normalitzar per ells, la crua realitat dels altres, potser per sentir-se menys culpables de la seva actitud cruels i insensibles d'escanya-pobres. Ells, com a terratinents amb tots els drets, es dedicaven inflexible-ment a cobrar les servituds, i vivien orgullosos i fatxendes de les seves propietats, i noblesa, tot explotant: Heretats, pobles sencers, terres, immobles, títols, animals i persones... Tots eren tractats, com coses a les seves mans, es valorava menys la vida d'una persona o animal, què una saca de farina. I, tenien poder sobre la seva vida o mort, fins i tot...

Ara, aquesta societat dispositiva i de mercat global, en el món de la agrària comença a ser insostenible, econòmica, social, i ecològicament... És un símptoma social, un reflex general potser... Com en l'antiguitat... El camp, és la imatge de salubritat política d'arrel d'una societat què podria ser el retrat diagnòstic de la decadència en la que ens trobem, o una porta a la salvació. Ara la solució, no és tant la industria decadent, o altres coses del què es parla per tenir-nos entretinguts en un món de consumisme (fins i tot de notícies i informació) del tot insostenible i irracional... És la Societat del cansament. Un paradigma decadent què cau pel seu propi pes...

LA HUMANITAT HEM DE CAMBIAR RADICAL-MENT MOLTES COSES, PERÒ SOM ESCLAUS DELS NOSTRES PROPIS SISTEMES I INTERESSOS, I NO SABEM COM SORTIR-NE...!

Etiquetas: