lunes, 7 de abril de 2008

EL FOC OBSCUR



Voldria Estrelles en les parpelles negres,
i unes llunes blaves en els ulls avergonyits.



No puc negar-te vergonya, no puc.
L´espurneig poeta del llenguatge desesperat.
La lluentor que cenyeix el clam traïdor.
No compareu els glaços que emergeixen dels fets
amb l´enginy que esclata dels meus fracassos.
Oh, plors fragmentats en el temps.




Voldria estrelles en les parpelles negres,
i unes llunes blaves en els ulls avergonyits.




Avui, el cel sembla voler morir, com un vel
gris i suspès en el buit gelat, avança tot apagat,
governant el món ert i desolat.
Jo arrancaré el meu propi cor de la presó,
amb l´alada llibertat de l´ànima fugitiva, i endevinare
el misteri lluentissim, l´eternitat.




Voldria estrelles en les parpelles negres,
i unes llunes blaves en els ulls avergonyits.




Ja no fingiré en el perfecta horitzó,
i mai més la vergonya no farà secret el meu desitg.
Substituiré l´íntim dolor terrenal per un
somni maravellós, ara podré deixar desbocar
els batecs del cor, i deslligaré la capacitat
del meu orgull, entre la boira voluntària.




Voldria estrelles en les parpelles negres,
i unes llunes blaves en els ulls avergonyits.




David Paraire (1997).
Publicar un comentario