Ada, o el narcisisme solidari (unes notes sobre narratologia)

 No estic segur de sí ho comparteixo tot. Però del què estic segur és què fa pensar. És un molt bon post aquest. llegiu-lo per desafiar la vostra pròpia opinió... Salut.!! dpb

El món, ja ho sabem, és ple de relats i de maneres de viure que tan sols s’entenen com a respostes, com a adequacions, a una autonarració. Els relats personals ajuden a remuntar dificultats, a superar disgustos, a enfocar energies necessàries en un punt. Són, ben sovint, relats benèfics, alliberadors, o guaridors, o de recobrament de l’autoestima, o el que sigui. Però els relats personals, també ben sovint, compliquen les relacions del jo amb la realitat: sobretot, quan l’esforç principal de l’autorelat és la supressió narrativa (moral) de la realitat exterior.

https://estevemiralles.wordpress.com/2015/06/30/ada-o-el-narcissisme-solidari-unes-notes-sobre-narratologia/

Una hipòtesi: el narcisisme ens governa. El narcisisme neoliberal ho fa, i porta uns quants anys fent-ho, amb conseqüències socials greus: major hostilitat ambiental, major fragilitat dels febles. Això ha generat una reacció electoral a Espanya: i l’encapçalen formacions que desafien el neoliberalisme, però que no qüestionen el narcisisme. Aposto: la democràcia hi continua perdent. Aposto: el partits narcisistes no són els meus. Aposto: el narcisisme és una narrativa, i està de moda. És molt i molt poderós, per tant.

Aquesta entrada vol ser, encara que no ho sembli, una resposta a una entrada d’Adrià Pujol: aquesta. (Perquè sí, Adrià, enfront de la barbàrie del segle XX, la conquesta intel·lectual va ser el Pluralisme: els sectarismes, vells o nous, són els fabricants de la barbàrie.)...