domingo, 5 de mayo de 2019

ENERGÚMENS EN ACCIÓ...



ELS (*)ENERGÚMENS NO ARGUMENTEN; I SI HO FAN, MALAMENT RAI…!!!


Just ara jo estava llegint amb atenció el fil de comentaris que fan a un company al Facebook, m' adono que no és un cas únic el que veig...
L'escriptor i filòsof italià ja traspassat, Umberto Eco, va criticar durament a Internet, en particular, va acusar les xarxes socials d'haver generat una "invasió d'imbècils", ja que "donen el dret de parlar a legions d'idiotes". L'opinió del semiòleg s'ha fet viral amb el temps a les mateixes xarxes socials criticades.
Cada vegada trobo més gent que fundamenta la seva opinió en una ideologia o una creença (el relativisme de la postmodernitat en els processos de cognició). És la postveritat com a mecanisme cognitiu, o subjectivació d’identitat... És per això que es cau sovint en el caos de una lógica inautèntica i els errors d´ética (RAÓ INSTRUMENTAL), causa motivadora de conflictes i desastres, ineficiencia general de la raó i de l’acció.
No ho fan d’opinar, simplement adopten una opinió basada en un prejudici que no judici, és la interpretació imperant, la que més s’ajusta al que ells creuen conviccions d’identitat o realitats dels fets falsejada pels desitjos (És com fer-se trampa al solitari), opinions que els beneficien segons els seus interessos i desitjos. Son opinions a la carta sense una solidesa argumentativa (fins i tot "postureos" que de lluny es veuen falsos, a més d’incostants i inconseqüents). No opinen des d’una estructura lógica argumentativa en un procés propi i natural, és una renúncia a la propia facultad de pensament inherent a la nostra condició humana (alienació).
Confondre quelcom ideológic amb quelcom lògic és cada vegada més el pa de cada dia. I no s’adonen de l’error. Lamentablement és el comú de la gran majoria de les converses que jo sento o en les que m’hi veig implicat, (o, potser m’ho sembla ja que jo hi centro la meva atenció).
Jo crec (almenys m´ho sembla) que raonar dialògicament és l'ideal i honest d'un accionar una comunicació: Ja sigui un comentari o tertúlia i etc… Potser entre dues persones o més, i que busca entendre's en acord com a finalitat lúdica i enriquidora per a les parts participants o oients, clar que existeixen les denúncies, les deformacions, i també els equívocs, les queixes; però si és dialògic ha de trobar en el camí de la paraula en un medi lògic de l'esforç dialogador mitjançant unes regles que ens dirigeixen cap a l'enteniment…
Al contrari doncs, si intentes raonar amb ells et desqualifiquen i t’acusen simplement de tenir una creença ideológica contraria i et desprecien els arguments de manera barruera i sense cap mena de lògica i esforç argumentatiu. No volen solucionar res, només queixar-se i no son de fer propostes positives. Busquen desestabilizar a l’oponent amb la ofensa fàcil i l’acusació precipitada tot generalitzant, per ells/elles això és un bufetejar "guantear" a l’adversari/a. Arribats a aquí, ja és millor riure i callar, i deixar-los ser i estar...

Ja que intentar raonar amb ells sempre acaba com el rosari de l'Aurora. En el millor dels casos, fan ús de la màgia il.lusionista de les paraules pronunciades amb una dialèctica encaminada a guanyar un debat fent servir el sofismes (com si pronunciessin amb art nigromàntic les paraules que conjuren un engany canviant així la realitat del món), però últimament els intelectes no arriben a tant, sembla que això només és literatura de fantasía...
Ser intel.ligent en molts casos requereix ignorar la provocació en disputes que no aporten res positiu (i, no només a les Xarxes Socials). Però no sempre s’ha de callar... (Ja ho veurem).
Però en realitat fa molta pena, ja que molts dels que fan això tenen o volen tenir responsabilitats d’alguna mena en l’àmbit social o polític, i demostren amb això una mediocritat inquietant, els manca la més mínima formació per ser uns servidors públics raonablement eficients i capaços, tot i el seu pretendre, i la seguretat en sí mateixos, deixen clar el seu nivell més deficient que no pas s’imaginen, i el fan públic. Tot això s’apropa força si no ho és a la demagogia del populisme. Però pitjor, ja que és un populisme inconscient i mancat. Una retórica sense fonament lògic, amb greu manca d’acció comunicativa, argumentativa, ética i jurídica. Però això sí: Molt popular...
És més fàcil, intel·lectualment parlant, tenir una paret contra la qual envestir que una casa per restaurar, perquè per la segona s'ha de reflexionar sobre què s'ha de restaurar, com s'ha de restaurar i què cal deixar com està. És per això que escrivia Antonio Machado: "De deu caps, nou / envesteixen i una pensa. / Mai estranyeu que un idiota/ es trenqui les banyes per la idea ". Per això els podreu descobrir a aquests necis de caps que no pensen, i sempre veurem que el seus esforços se centren només en defensar a la idea en el seu discurs, i és que la seva convicció és el seu únic Déu, la seva única raó, la seva única fe, i la seva única força. En definitiva és només la xerrameca buida. Un desacord constant, la infertilitat de la crítica retòrica en la seva máxima expressió. No saben tenir mai una actitud propositiva més enllà de l'enuig (el seu i el nostre). Esterilitat total.




És una ingenuïtat (crec) tenir la seguretat que les estupideses es desqualifiquen per si mateixes. Doncs a mi em sembla que l'estupidesa es desenvolupa alimentant-se de la seva pròpia substància (sovint: la maldad), i per això és que davant seu no sempre és millor callar. És veritat que l'esforç per elaborar raons intel·ligibles contra els que no saben raonar, o per rebatre proclames que de pur buides no deixen ni agafadors per argumentar, és inútil i esgotador. Sí, la veritat és que sempre fa molta mandra. Ara bé, tot això és cert, però cal saber distingir una cosa que freqüentment es confon: maldat davant estupidesa; de fet són molt semblants, ja que la maldat és filla de l'estupidesa (una part de la seva substància), però una és més perjudicial que l'altra. Amb la maldat es pot dialogar, ella sap fer servir la lògica, però l'estupidesa és tonta per definició i no hi ha res més a fer que procurar de no perdre-la de vista com a una criatura irresponsable i endimoniada (mals esperits)... hahahahaha
Vaja, els torracollons (gilipollas) de tota la vida obrint la boca, que aquests s’han multiplicat...!

ENERGUMEN. August 1970-May 1973 (numbers 1-15). Edited by Mike Glicksohn. Ottawa, Ontario, Canada: Mike Glicksohn, August 1970-May 1973 (numbers 1-15).




(*) ENERGÚMENS: La interessant història etimológica de la paraula: "Energúmen":
"A la pràctica el terme s'usa amb una mica d'amplitud.  A més de persona furiosa, esvalotada, violenta, colèrica, sense educació, de forma comuna s'empra energumen com equivalent a troglodita, bàrbar, frenètic ..., no només de manera transitòria, sinó fins i tot en forma permanent, com a definitori d'una personalitat: «Fulano és un  energumen ... ».

Energumen és una paraula d'origen grec, i deriva d'energúmens, que en llengua grega significa "influït per un mal esperit". La paraula energoumenos es derivava del verb grec energein 'actuar, moure, impulsar', 'fer alguna cosa amb relació o contra a algú'...
FONT:

0 comentarios:

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

<< Página principal