LLIBERTAT, UNA REALITAT DE MUSSOL I LA SEVA VERITAT

Tinc la impressió, què moltes vegades la visió DE LA REALITAT què tenim sobre quelcom què difereix en matisos i no en sensibilitats, en una mena de diàleg intern entre nosaltres mateixos, com si tinguéssim l’angelet bonifaci i el dimoniet rabiüt, cada un d'ells a cau d'orella, van  confrontant tot coneixement i informació d'entrada o de sortida.  Talment com entre dos o més opinions particulars d’individus què reflexionen en debat encès, i difereixen dialècticament vers la natura complicada  DE LA VERITAT. I, la ment, és una mena de secretari què no sempre troba la síntesis, entre les  tesis i les antítesis dels conceptes què van apareixent en tot moment a la vida, dels què creiem viure EN LA LLIBERTAT.

També passa què davant de la gran quantitat de persones diverses i/o d’interessos plurals de tota mena, què poden envoltar-nos de manera oculta, però  què crea conflictes i dicotomies estranyes dins el marc de les relacions personals dins de grups i comunitats d’àmplia gama, i què s´aprofiten per crear problemes, simplement com excuses de lluites de poder imperceptibles. En organitzacions petites o grans,  fins i tot en les d´àmbit de de relació interna dins les nacions o fora d´aquestes, i en les internacionals, de caràcter mundial o global. Aquest és el mal dels animals gregaris.  

Aquest instint social de les persones i de molts animals, fou desenvolupat per a millorar les probabilitats de supervivència entre diferents especies socials, i què forma part de tots els animals amb comportaments gregaris. Paradoxal-ment, també sembla ser, pot portar-nos a l´autodestrucció, els de la feina, els econòmics, els culturals, els espirituals, els de l´habitat, els físics, tant per nosaltres com per els altres animals, a nivell planetari. 

Indueix a crear vincles. Però, es crea de manera natural una complexitat ordenadora en la què es poden patir problemes de comportament semblants com per exemple a la fenomenologia jeràrquica dels cavalls.

En general una jerarquia és lineal o absoluta. Si A és dominant sobre B, i B és dominant sobre C, aleshores A és dominant sobre C. En certs casos puntuals, però, C pot ser dominant sobre A, a l'hora de competir per a un recurs en particular. La dominància depèn de molts factors, també de la necessitat d'un individu en un moment particular. En aquest sentit la jerarquia pot variar en el decurs del temps. Pot dividir-se, i duplicar-se. Coses de la natura.

Jo sóc gregari, també tinc certa capacitat de connectar amb els animals. Però no puc suportar massa temps de dispersió social produïda entre els de la meva espècie. En especial, amb els què volen prioritzar l'estar i no el ser del grup. La conversa general, moltes vegades és xerrameca, i, la trobo mundana, no aporta res més què brugit; si no és de la mida del meu gust, jo sento què no estic al meu ambient, i perdo el temps. És tot un esforç una conversa d'aquestes, (bé, això ens passa a tots i totes, suposo), i per educació moltes vegades m'aguanto.  Moments poc autèntics i postissos dels què val més fugir-ne.  He de desaparèixer una miqueta, perquè tendeixo a ser introvertit, sóc una miqueta sapastre,  però per contra posseeixo el do de ser introspectiu i amb molts interessos diversos, entre ells l'afició a divagar. En societat, tot i què tinc moments socials de lluentor i de gaudiment sublim, he d'alternar amb la privacitat. Perquè, per mi és del tot  indispensable marcar distancia de les multituds i les obligacions socials; cal el meu espai personal; sinó, fàcilment puc perdrem dins l' Eixam. És salut la pau, tenir els meus moments de placidesa, i de solitud reconforta-ble;  per poder gaudir del tresor d´estar sol com un mussol.

Aquests moments els aprofito per desvariejar filosofant sobre qüestions varies, per llegir, o escriure, com ara mateix, no tinc cap mena d´objectiu n´hi pretensió de cap mena, però és un divertiment mental, i alhora una necessitat absoluta per mi.

Aquests moments... Sovint procuro pensar, potser ingènuament què segurament és degut a malentesos produïts  pels errors de percepció o recepció i en la comunicació o expressió, els mecanismes d´enteniment i associació d'idees és delicada a causa de la presó del llenguatge, en la què les persones dins la nostra complexitat humana, estem sotmesos a l´hora d’expressar un pensament; aquest pensament no sempre es comunica adequadament, entre l´expressió del què sentim, a el què volem comunicar a una altre persona, com sabem fer-ho o com interessa fer-ho per transmetre-ho; i a més, desprès cal afegir l’altre part del camí cap a la recepció, el de  la persona què rep la nostra comunicació, el què pot comprendre, el què es vol comprendre, i el què es sent, hi ha un llarg trajecte molt generós amb mogudes . Pot resultar  un pel confús, tot plegat.

Des del present. El meu present. Tenint en compte aquestes radicals diferències entre unes realitats contínues, complexes i vastíssimes, en el temps dividit per èpoques, per situacions, localitzacions, geografies, cultures, i fets històrics. I, com murals pintats a la intempèrie, què s´esborren al pas dels temps. En el qual tot va canviant tan ràpidament, i costa esbrinar les anteriors capes de pintures del mural de la realitat, en el que res ja no té una textura, o actualitat present què doni context a la simbologia dibuixada, sinó que és com un element més què físic, és líquid, potser gairebé gasós, o potser és un material mutable i inestable. Aquesta és una base per on caminar, el present.

Una base on he trobat unes eines filosòfiques, com una mena de bisturís del coneixement, de les idees, traduïdes en simples objectes inerts. Ulls mecànics potentíssims, i microscopis d'augment fantàstics, que les descobreixen i amplien, i apareixen com absurditats gracioses encapsulades en prejudicis i dogmes, fins i tot en forma de text, dins llibres tan sagrats com els de ciència. Son com partícules actives d´un cosmos impensat. Per sort tenim alguns recursos ideals què cal conèixer. Útils  i ganivets, que les trossegen, productes que les simplifiquen, conserven i redueixen a una mida manejable per a la nostra ment humana; però imatge abstracta i absurda a l'hora de comprendre  un tot, si no es procura una mínima lògica de reconstrucció possible, què per desgràcia nostra, sempre és impossible d´entendre, per la nostra condició de mortals. La Incapacitat i la inadequació del llenguatge i del pensament discursiu per a expressar la realitat, la veritat i els sentiments pel que fa a la llibertat, com a éssers humans sigui referible.  Per això veig necessari el desmuntar i muntar, com a peces d'un puzle, tot el què aparegui en la nostra ment a l'hora de meditar i explorar el present,  si volem tenir la menor certesa possible d'alguna cosa concreta per on transitar, i per la base on caminar, en direcció al futur què s´enfonsa a cada pas, cap al passat.

No és el mateix una qüestió de voluntat què una qüestió de prioritat. Però fixem-nos com sovint apareix un problema també aquí, en aquesta qüestió què sembla perfectament diferenciada: Gent molt diferent a nosaltres amb les seves pròpies prioritats, valors, il·lusions, sensibilitats, i pors. És però, molt natural que no hi hagi una coincidència total amb els nostres valors, i respectable què no i sigui, i  a l´hora interessant per aprendre dels altres. Però qui no és tolerant, sovint pot veure aquesta falta de coincidència com un insult, o com un atac. Això pot ensorrar relacions. No es contempla la possibilitat de què moltes vegades no es tracta de menyspreu a la diferencia, o circumstàncies i valors de l’altre. Es la qüestió de la prioritat de l´ordre d´uns valors què altres tenen, què difereixen dels nostres i no una manca de voluntat, no una manca de complicitat. Això és una veritat de les realitats diferenciades, i, cal comprendre-ho i respectar per ser mínimament lliures i feliços.

Si partim de la base què tothom té dret a ser lliure de decidir la seva vida, ser o no ser, fer o no fer, estar o no estar, i què aquesta llibertat ha de ser respectable, perquè és un dret inalienable de les persones. Sembla més fàcil tot plegat.

Però la llibertat, com la realitat i la veritat no són conceptes fàcils. Més aviat són els grans problemes filosòfics de tots els temps, entre d´altres. La llibertat què potser sembla ara més respectable per mi, és aquella què té a veure amb l´establiment de prioritats en la vida per un mateix, i d´anar-les canviant segons les necessitats imposades per les circumstancies i els sentiments. Per això qualsevol què s’entossudeixi a no entendre d´antuvi la nostra veritat, i es permeti la raó absoluta de voler-nos canviar aquesta, imposant les seves raons i visions de les coses i les persones, no demostra més què una qualitat humana mancada, i plena de ximpleria.  (La virtut no s'ensenya, vell dictat de Sèneca [velle non discitur]). La filosofia, doncs, ha de cenyir-se a descriure la vida de l'home, per després elaborar una fenomenologia de la vida ètica. Faltar al respecte de la nostra llibertat personal, sigui en les lleis, sigui en les  creences, costums i cultura, no és desitjable. Però sí és desitjable la independència personal en les maneres de comportar-se, o sostenir la opinió què cadascú vol exterioritzar, aquesta pot ser és la millor manifestació psicològica de l’assertivitat humana.

 És aquí però, on un  fenomen renyit amb la virtut de tota moral i seny, comença a caminar coix i neci. 

 Algunes persones què s’obliden de la pròpia felicitat i de la felicitat dels altres, i què el seu comportament és absolutament egoista, egocèntric, inconscient i ignorant, i el pitjor de tot amb la convicció plena de la raó, i per tant sense cap mena de disposició a aprendre res dels altres, i de la vida. Quan això passa... No hi ha dubta, es vol injectar la por, com a dosi d’anul·lació de la voluntat de l´altre, per dominar-lo amb  mala fe, i així aconseguir de colonitzar les  actituds alienes contraries; per manipular i forçar-lo a ser, a fer, o a estar (segrestar-nos) per paralitzar la vitalitat i la independència de la voluntat personal, i qualsevol mena de sentit crític, o de pensament divergent i dialogant, i consoliden grups absurds de pensament únic, i de mentalitat lògica tancada, amb un sentit comú molt limitat en la seva visió. No toleren la persona integrant del grup què discrepa o aporta possibles noves eines de reflexió i debat, es tanquen sovint en banda, des-confiant,  i menystenir-lo és norma. Mesura de blindatge oxidat, què els evita, un nou posicionament, per mandra i por, i, per la simple esperança què ells d'aquesta manera es sentiran millor, amb més falsa certesa, amb més falsa força. Llàstima de mentalitat.

Moltes vegades aquestes persones, acusen i  moralitzen sobre les  actituds d´altres, i acusen de manca de solidaritat de manca de la nostra estima cap a ells, per fer-nos sentir culpables... Ells o elles, no s´adonen què l´estima dels altres s’aconsegueix conquerint l´ànima amb sinceritat i amb amor, i  mai amb la por, la culpabilitat, anul·lació de la identitat, violentant i forçant a l´altre, cosa aquesta, què sol ser la manera de fer, d´un simple i graciós desgraciat, estruç i capsigrany ben POCA SOLTA.

Moltes persones caparrudes, què no ho aconsegueixen... Quan insisteixen i no poden suportar la seva frustració, perden els nervis aïradament i això fa què tinguin episodis de rebequeria, com els de la canalla malcriada i immadura. No saben acceptar què la realitat no és una, sinó què és diversa i plural, i tenen por. Molta por. No comprenen la diversitat cromàtica. Perquè ells només veuen en dos colors, el blanc i el negre, en un enteniment simple i binari, el de les  dicotomies:  De vencedors i vençuts. De Bons i dolents. Dels què manen i els què obeeixen. Dels explotadors i els explotats. Dels què diuen la veritat i el què menteixen. Dels encerts i els errors. Dels desperts i els adormits. Dels rics i els pobres. Dels espavilats i els paradets. Dels normals i els bojos. Dels amics i els enemics. Dels honestos i els corruptes. Dels vius i dels morts. On és l´essència de la veritat?

ALGÚ QUÈ ARA NO PUC CITAR, VA DIR:  "La pregunta per l'essència de la veritat no requereix cuidar-se de saber si la veritat és la veritat de l'experiència pràctica de la vida, o la de la conjectura en el domini econòmic, la veritat d'una reflexió tècnica o d'una saviesa política, i més especialment la veritat d'una investigació científica o de la creació artística, o fins i tot la veritat d'una meditació filosòfica o d'una fe religiosa".

Però comptat i debatut, tot son conjectures i no hi ha respostes satisfactòries, és més, resulta de què a cada pregunta, neixen infinites preguntes més; i, sembla què som tots uns pobres mussols, incapaços de tenir una visió binocular per anar per la vida decent-ment, i anar passant sota les inclemències i temporals què estoicament cal  aguantar per sobreviure amb una guspira d'il·lusió als ulls. Almenys però, podem esforçar-nos a canviar, i ajuda molt l´actitud humil i curiosa; i humorística també, no la dels altres; sinó la de nosaltres mateixos. Això és la llibertat.

Cregueu, què ja començo a ser un mussol experimentat..!