Política de llibertat
Data de publicació: 1 febr. 2013
El hombre está condenado a ser libre. El hombre está condenado a perder su libertad. Dialéctica del grupo. El "grupo en fusión". El juramento en tanto cosa. La traslucidez de la praxis. La nada es el fundamento del ser. El "Prólogo" a "Los condenados de la tierra". Europa ya no es sujeto, es objeto. Sartre le quita a Europa el sujeto y lo pone en el Tercer Mundo. El colonizador y el colonizado. Qué ocurre cuando un colonizado mata a un colonizador. La descolonización y los mercenarios franceses. Sartre, Fanon y su influencia en la militancia argentina de los años 70.
UN GRAN TEXT DEL SEGLE XX - EL PROLEG DE SARTRE AL LLIBRE:
LA PARADOJA DEL SENTIDO COMÚN
Nada es más vulgar que el sentido común para Unamuno porque excluye la individualidad. El antídoto contra la vulgaridad del sentido común es la paradoja, el más genuino producto del sentido propio.
Un sentido común liberado, ni exclusivo ni monopolizador, que tome en cuenta la multiplicidad y heterogeneidad.
Sin embargo, más que cualquier marxismo, capitalismo, comunismo o socialismo, deberíamos procurar un sentido-común-ismo propio.
Nada es más vulgar que el sentido común para Unamuno porque excluye la individualidad. El antídoto contra la vulgaridad del sentido común es la paradoja, el más genuino producto del sentido propio.
Un sentido común liberado, ni exclusivo ni monopolizador, que tome en cuenta la multiplicidad y heterogeneidad.
Sin embargo, más que cualquier marxismo, capitalismo, comunismo o socialismo, deberíamos procurar un sentido-común-ismo propio.
Gran Enciclopèdia Catalana
llibertat
Possibilitat de decidir per si mateix sobre la pròpia conducta i sobre el sentit o la configuració del propi ésser, la qual comporta alhora una capacitat d’elecció entre diverses alternatives i una facultat per a transcendir aquelles determinacions que hom considera com a alienes, extrínseques i indegudes.
El caràcter genèric i imprecís d’una tal definició és exigit per la complexitat i àdhuc disparitat de significacions que el concepte de llibertat pot tenir i que de fet ha tingut al llarg de la història de la humanitat i del pensament filosòfic. Així, la llibertat fou entesa inicialment, a Grècia, com després també a Roma, en contraposició a l’esclavitud: era lliure l’home no esclau; a l’hora, però, de cercar una comprensió intrínseca del sentit i de l’abast del concepte, el seu significat resta condicionat per la diversa perspectiva des de la qual hom el contempla: còsmica, política o personal. Des d’una perspectiva còsmica —que pot ésser de caràcter simplement natural o àdhuc teològic—, la llibertat és entesa com a possibilitat de defugir, si més no, en part, un ordre predeterminat i invariable; en el cas de l’ordre natural de les coses, la qüestió és de saber fins a quin punt l’home pot defugir o ha de defugir aquest ordre (el qual, tanmateix, comprès en l’home com a ordre racional, permet de conjuminar alhora llibertat i necessitat, per tal com la primera ha de seguir aquest ordre); en el cas de l’anomenat destí, el problema rau en la diversa valoració que hom faci (si és comprès, per exemple, com a expressió d’una especial elecció i d’una corresponent possibilitat de realització pròpia, el destí és precisament condició d’autèntica llibertat, entesa aquesta com a acceptació d’aquest). Des d’una perspectiva política, en canvi, la llibertat és identificada fonamentalment amb l’autonomia i la independència, en el sentit de possibilitat de decidir el propi destí comunitari sense interferència d’altres grups (dins, però, de la comunitat, la llibertat no rau a defugir la llei, ans a complir-la per al bé general); el problema, aleshores, sorgeix a partir de la coexistència —en un mateix conjunt nacional o polític— de diversos grups que, en no coincidir en la determinació concreta del bé comú, de l’ideal social i de la corresponent legislació, entren necessàriament en conflicte. Des d’una perspectiva personal, en fi, hom veu la llibertat com a possibilitat d’exercir i desenvolupar un conjunt de drets propis de tot ésser humà —diversament expressats i reconeguts al llarg de la història— sense coacció per part dels altres, siguin aquests també persones o àdhuc grups socials (comunitat, estat, església, etc); aquests drets, tanmateix, han d’ésser exercits i mútuament coordinats, de tal manera, que no entrin en contradicció els d’un amb els d’altri (el problema, doncs, remet ara a la comunitat i a les corresponents lleis que delimiten els interessos particulars amb vista a la consecució del bé comú). Més enllà, però, d’aquest triple plantejament del problema de la llibertat— certament simplificador, i que no exclou, així mateix, la mutua implicació de cadascuna de les perspectives esmentades—, el concepte de llibertat ha estat vist i tractat molt diversament pels diferents pensadors o corrents filosòfics: cal esmentar, així, Aristòtil (que cerca de conjuminar-hi l’ordre natural i el moral, a partir de la noció de finalitat, entesa en l’home com a recerca de la felicitat seguint l’ordre de la raó), la filosofia cristiana (caracteritzada —bé que radicalment segueix la línia aristotèlica— per un peculiar esforç de síntesi entre llibertat humana i sobirania de Déu, o, dit des d’una altra perspectiva, entre natura pecadora i gràcia divina), el racionalisme modern (que sobretot cerca de coordinar llibertat i necessitat: així, Spinoza, Leibniz i Hegel), Kant (segons el qual la llibertat és condició de possibilitats de l’ordre moral, enfront del qual s’estén el determinisme del món natural), el materialisme mecanicista i el positivisme més radical (que aboquen a una negació de la llibertat, en reduir-la a manca de consciència de les darreres determinacions de tot el real) o l’espiritualisme i l’existencialisme (amb llur respectiva i diversament fonamentada afirmació de la llibertat humana i de la seva preeminència —com a tasca a acomplir i com a ideal a assolir— sobre els condicionaments reals que intenten d’anul·lar-la). Tot reconeixent alhora la part de veritat i la insuficiència d’aquestes doctrines sobre la llibertat, hom cerca actualment d’establir aquesta com a tipus peculiar de determinació (diferents, doncs, de la determinació de l’ordre natural i àdhuc socioestructural) que brolla del subjecte mateix i que es dóna a nivell conscient i personal, inseparable, però, dels condicionaments fisicobiològics i historicocomunitaris.
FONT:
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0191418.xml
Per deixar-ho aquí, convido a que visiteu:
Existencialisme: http://youtu.be/PJDaZCc4H4w
Per deixar-ho aquí, convido a que visiteu:
Comentarios