ENERGÚMENS EN ACCIÓ...

ELS (*)ENERGÚMENS NO ARGUMENTEN; I SI HO FAN, MALAMENT RAI…!!!

Just ara jo estava llegint amb atenció el fil de comentaris que fan a un company al Facebook, m' adono que no és un cas únic el que veig...

L'escriptor i filòsof italià ja traspassat, Umberto Eco, va criticar durament a Internet, en particular, va acusar les xarxes socials d'haver generat una "invasió d'imbècils", ja que "donen el dret de parlar a legions d'idiotes". L'opinió del semiòleg s'ha fet viral amb el temps a les mateixes xarxes socials criticades.

Cada vegada trobo més gent que fundamenta la seva opinió en una ideologia o una creença (el relativisme de la postmodernitat en els processos de cognició). És la postveritat com a mecanisme cognitiu, o subjectivació d’identitat... És per això que es cau sovint en el caos de una lógica inautèntica i els errors d´ética (RAÓ INSTRUMENTAL), causa motivadora de conflictes i desastres, ineficiencia general de la raó i de l’acció.

No ho fan d’opinar, simplement adopten una opinió basada en un prejudici que no judici, és la interpretació imperant, la que més s’ajusta al que ells creuen conviccions d’identitat o realitats dels fets falsejada pels desitjos (És com fer-se trampa al solitari), opinions que els beneficien segons els seus interessos i desitjos. Son opinions a la carta sense una solidesa argumentativa (fins i tot "postureos" que de lluny es veuen falsos, a més d’incostants i inconseqüents). No opinen des d’una estructura lógica argumentativa en un procés propi i natural, és una renúncia a la propia facultad de pensament inherent a la nostra condició humana (alienació).

Confondre quelcom ideológic amb quelcom lògic és cada vegada més el pa de cada dia. I no s’adonen de l’error. Lamentablement és el comú de la gran majoria de les converses que jo sento o en les que m’hi veig implicat, (o, potser m’ho sembla ja que jo hi centro la meva atenció).

Jo crec (almenys m´ho sembla) que raonar dialògicament és l'ideal i honest d'un accionar una comunicació: Ja sigui un comentari o tertúlia i etc… Potser entre dues persones o més, i que busca entendre's en acord com a finalitat lúdica i enriquidora per a les parts participants o oients, clar que existeixen les denúncies, les deformacions, i també els equívocs, les queixes; però si és dialògic ha de trobar en el camí de la paraula en un medi lògic de l'esforç dialogador mitjançant unes regles que ens dirigeixen cap a l'enteniment…

Al contrari doncs, si intentes raonar amb ells et desqualifiquen i t’acusen simplement de tenir una creença ideológica contraria i et desprecien els arguments de manera barruera i sense cap mena de lògica i esforç argumentatiu. No volen solucionar res, només queixar-se i no son de fer propostes positives. Busquen desestabilizar a l’oponent amb la ofensa fàcil i l’acusació precipitada tot generalitzant, per ells/elles això és un bufetejar "guantear" a l’adversari/a. Arribats a aquí, ja és millor riure i callar, i deixar-los ser i estar...

Ja que intentar raonar amb ells sempre acaba com el rosari de l'Aurora. En el millor dels casos, fan ús de la màgia il.lusionista de les paraules pronunciades amb una dialèctica encaminada a guanyar un debat fent servir el sofismes (com si pronunciessin amb art nigromàntic les paraules que conjuren un engany canviant així la realitat del món), però últimament els intelectes no arriben a tant, sembla que això només és literatura de fantasía...

Ser intel.ligent en molts casos requereix ignorar la provocació en disputes que no aporten res positiu (i, no només a les Xarxes Socials). Però no sempre s’ha de callar... (Ja ho veurem).

Però en realitat fa molta pena, ja que molts dels que fan això tenen o volen tenir responsabilitats d’alguna mena en l’àmbit social o polític, i demostren amb això una mediocritat inquietant, els manca la més mínima formació per ser uns servidors públics raonablement eficients i capaços, tot i el seu pretendre, i la seguretat en sí mateixos, deixen clar el seu nivell més deficient que no pas s’imaginen, i el fan públic. Tot això s’apropa força si no ho és a la demagogia del populisme. Però pitjor, ja que és un populisme inconscient i mancat. Una retórica sense fonament lògic, amb greu manca d’acció comunicativa, argumentativa, ética i jurídica. Però això sí: Molt popular...

És més fàcil, intel·lectualment parlant, tenir una paret contra la qual envestir que una casa per restaurar, perquè per la segona s'ha de reflexionar sobre què s'ha de restaurar, com s'ha de restaurar i què cal deixar com està. És per això que escrivia Antonio Machado: "De deu caps, nou / envesteixen i una pensa. / Mai estranyeu que un idiota/ es trenqui les banyes per la idea ". Per això els podreu descobrir a aquests necis de caps que no pensen, i sempre veurem que el seus esforços se centren només en defensar a la idea en el seu discurs, i és que la seva convicció és el seu únic Déu, la seva única raó, la seva única fe, i la seva única força. En definitiva és només la xerrameca buida. Un desacord constant, la infertilitat de la crítica retòrica en la seva máxima expressió. No saben tenir mai una actitud propositiva més enllà de l'enuig (el seu i el nostre). Esterilitat total.

És una ingenuïtat (crec) tenir la seguretat que les estupideses es desqualifiquen per si mateixes. Doncs a mi em sembla que l'estupidesa es desenvolupa alimentant-se de la seva pròpia substància (sovint: la maldad), i per això és que davant seu no sempre és millor callar. És veritat que l'esforç per elaborar raons intel·ligibles contra els que no saben raonar, o per rebatre proclames que de pur buides no deixen ni agafadors per argumentar, és inútil i esgotador. Sí, la veritat és que sempre fa molta mandra. Ara bé, tot això és cert, però cal saber distingir una cosa que freqüentment es confon: maldat davant estupidesa; de fet són molt semblants, ja que la maldat és filla de l'estupidesa (una part de la seva substància), però una és més perjudicial que l'altra. Amb la maldat es pot dialogar, ella sap fer servir la lògica, però l'estupidesa és tonta per definició i no hi ha res més a fer que procurar de no perdre-la de vista com a una criatura irresponsable i endimoniada (mals esperits)... hahahahaha

Vaja, els torracollons (gilipollas) de tota la vida obrint la boca, que aquests s’han multiplicat...!

ENERGUMEN. August 1970-May 1973 (numbers 1-15). Edited by Mike Glicksohn. Ottawa, Ontario, Canada: Mike Glicksohn, August 1970-May 1973 (numbers 1-15).

(*) ENERGÚMENS: La interessant història etimológica de la paraula: "Energúmen":

"A la pràctica el terme s'usa amb una mica d'amplitud.  A més de persona furiosa, esvalotada, violenta, colèrica, sense educació, de forma comuna s'empra energumen com equivalent a troglodita, bàrbar, frenètic ..., no només de manera transitòria, sinó fins i tot en forma permanent, com a definitori d'una personalitat: «Fulano és un  energumen ... ».

Energumen és una paraula d'origen grec, i deriva d'energúmens, que en llengua grega significa "influït per un mal esperit". La paraula energoumenos es derivava del verb grec energein 'actuar, moure, impulsar', 'fer alguna cosa amb relació o contra a algú'...

FONT:

https://www.fundeu.es/noticia/la-palabra-energumeno-6062/

L´ÀVIA CONSOL COLL MOY - EN LES IMATGES DEL LLIBRE: "ELS NOMS DE LA GUERRA"

Any 1935 a Garrigàs, la meva àvia Consol Coll Moy. Amb les seves companyes d’escola i la mestra!

Del llibre: ELS NOMS DE LA GUERRA (Relació de totes les víctimes de les comarques gironines i el testimoni de l’ última generació que va viure la Guerra Civil). Violència a la reraguarda. Pàgina 19.

http://www.elpuntavui.cat/article/-/5-societat/26299-lels-noms-de-la-guerrar-es-presenta-avui-i-es-posa-a-la-venda-per-sant-jordi.html

LAS CIENCIAS SOCIALES COMO FORMA DE BRUJERÍA

Un llibre de vell localitzat a Segovia i que m’ha costat de fer-lo arribar a casa. Avui ja el tinc a les meves mans, i tindrà un lloc destacat a la meva biblioteca, aquest llibre descatalogat de Stanislav Andreski és:
“LAS CIENCIAS SOCIALES COMO FORMA DE BRUJERÍA”...! 

https://introduccionalahistoriajvg.wordpress.com/…/%E2%9C%…/

GAT NEGRE DAMUNT D´UN FONS GROC

ART URBÀ: Gat negre damunt d’un fons groc!
Grafit d’autor desconegut vist fa uns anys al C/ Progrés de Figueres, a la façana de la Plaça de Braus de Figueres; és un carrer on viuen molts gats mitg abandonats, i a mi m’ha recordat a: https://www.elnacional.cat/…/el-gat-negre-de-la-capmany_335…

TAULA DE CANVI

La taula de canvi o simplement taula era una institució econòmica pròpia de l'Edat mitjana que facilitava la mobilitat de capitals en un context històric en què van augmentar els viatges i el comerç internacional. És el precedent més directe dels bancs públics. La Taula de Canvi de Barcelona es pot considerar el primer banc públic d'Europa. Però TAULA DE CANVI: també va ser una revista important d’ intelectualitat i reivindicació catalanista. L’objectiu de la publicació era reivindicar-se com un altaveu del grup dissident Bandera Roja. És una revista mítica de les que avui trobem a faltar...

Tinc la sort de tenir aquests exemplars, algun dia miraré si és possible de compartir el seu contingut d’alguna manera...

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Taula_de_Canvi_(revista)

http://www.fdacomin.org/media/20101008114055_Castells3.pdf?

MANIFEST COMUNISTA

Un manifest és una proclama d’acció, i aquest breu manifest és un petit llibre per a l’acció per antonomàsia, molts en parlen d’aquest llibre però pocs l’han llegit. (Alguns creuen que llegir-lo els fa ser comunistes, o que els poden titllar de “ROJOS” per llegir-lo o per recomanar la seva lectura; o que no llegir-lo és una manera de negació ideològica posmoderna de facto; però crec que no té res a veure amb la identitat o la ideologia, i té més a veure amb l’interès o desinterès de voler saber i ser-ne coneixedors de les coses que ens han afectat, ens afecten i que han d’afectar-nos en la nostra “realitat”, i en aquest cas enormement; tant si ho llegim com si no, i n’opinem el que n’opinem; és innegable la importància de la seva influència a la societat...). És un manifest que alguns odien injustament i altres l’estimen cegament, però jo penso que si una cosa no mereix és indiferència!

Menys són les persones corrents i humils que s’han atrevit a criticar-lo i reflexionar-lo seriosament segons les possibilitats de criteri que tots tenim però amb conseqüència i honestedat després de llegir-lo; i també molts l’han criticat o defensat superficialment i de manera irresponsable i poc curosa, però en honor a la veritat gairebé sempre no l’han n’hi llegit. Quí l’ha llegit i quí no l’ha llegit? I, com és que l’heu llegit o no l’heu llegit? I, que en podeu dir de relacionat: a favor, en contra, o quina és la causa que creieu que en produeix avui aquesta indiferència si és que doneu això per suposat, o no... ?

Pastís Tatin

Bàsicament:

Val més una imatge que mil paraules. Hahahaha

-150 gr sucre i 150 gr de mantega.

Unes pomes boniques (8 o 9), cal pelar-les bé i treure’n tots el cors. No tingueu pietat!

Cal col·locar les pomes d’aquesta manera d’amunt el sucre i la mantega!

Caramelitzar a foc viu al principi, i girar cada mitja poma amb molta cura de no trencar-les ajudats amb una forquilla i precaució de no cremar-nos amb el caramel... Ara, cal reduir el foc per fer coure-ho a aquest altra costat de les mitges pomes i vigilar bé de que no es passi el caramel (és el punt crític, amb un moment de descuit pot passar). Una vegada les pomes ja no tenen una textura de cruixents al punxar-les amb les forquilla, i al caramel amb la densitat tal com podeu veure al vídeo, és el moment precís de retirar-ho dels fogons i deixar refredar!

(La tradicional de tatin, ja es pot cobrir amb la pasta brisa, o la pasta fullada i la punxen prèviament, enfornar amb el forn a 200 aproximadament 20 minuts. I, voltejar-la amb precaució de no cremar-nos amb el suc).

Deixem refredar. Agafem massa de full i amb un corró fem làmines, i amb el tallapastes fem un cercle per tapar el pastís de tatin, punxem amb la forquilla, i amb una llengua la introduïm a les vores, cal al fons. I, cap al forn a 200 aproximadament 20 minuts...

Alguna vegada he fet una variació que queda molt bé, ho he cobert amb uns melindros, però ho podeu fer amb planxa de bescuit o coques de yogurt laminades, si voleu...

Aquí ho tenim cobert amb el frangipane, el que jo he fet, la recepta exacta és aquesta: 200 gr d’ametlla en pols, 150 gr de sucre, 150 gr de mantega prèviament desfeta, 2 Un ous sencers, 1 cullerada sopera de licor d’anís (jo he fet servir el Ricard de tota la vida, per mi és el millor). I, ja ho podem cobrir...

Jo ara ho deixem reposar així, a la nevera o a algun lloc fresc. I, demà ho he de cobrir amb pasta de full i la punxarem prèviament, fornejar-ho amb el forn a 200 aproximadament 20 minuts. I, voltejar amb la precaució de no cremar-nos. I, ja veurem com sortirà la cosa.

Esperem que bé!

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Past%C3%ADs_(licor)

I, igual que en el punt de cobrir les pomes amb el full, però aquí amb el frangipane.

Agafem massa de full i amb un corró fem làmines, i amb el tallapastes fem un cercle per tapar el pastís de tatin, punxem amb la forquilla, i amb una llengua la introduïm a les vores, cal al fons. I, cap al forn a 200 aproximadament 20 minuts...

I ja tenim feta i bolcada la tatin de pasta de full farcida de frangipane!

Com és per un nen, i posaré una nota de color festiva!

Apa, ja ho tenim apunt i decorat amb 12 espelmes i tot!

I, si voleu fer i veure com queda la versió amb coca de pa de pessic, primer heu de fer la coca i deixar-la refredar, i una vegada les pomes estiguin cuites i caramelitzades simplement ho aboquem a la coca . La foto ara correspon a la versió de coca-tatin!

La recepta en google document:
TATIN

Bon profit!

La adoración de los Reyes (Ramón Mª del Valle Inclán).

Vinde, vinde, Santos Reyes
vereil, o joya millor,
un meñino
como un brinquiño
tan bunitiño
qu’á nacer nublou o sol!

Desde la puesta del sol se alzaba el cántico de los pastores en torno de las hogueras, y desde la puesta del sol, guiados por aquella luz que apareció inmóvil sobre una colina, caminaban los tres Santos Reyes, jinetes en camellos blancos, iban los tres en la frescura apacible de la noche atravesando el desierto. Las estrellas fulguraban en el cielo, y la pedrería de las coronas reales fulguraba en sus frentes. Una brisa suave hacía flamear los recamados mantos: el de Gaspar era de púrpura de Corinto. El de Melchor era de púrpura de Tiro. El de Baltasar era de púrpura de Menfis. Esclavos negros, que caminaban a pie enterrando sus sandalias en la arena, guiaban los camellos con una mano puesta en el cabezal de cuero escarlata. Ondulaban sueltos los corvos rendajes y entre sus flecos de seda temblaban cascabeles de oro. Los tres Reyes Magos cabalgaban en fila: Baltasar, el egipcio, iba delante, y su barba luenga, que descendía sobre el pecho, era a veces esparcida sobre los hombros… Cuando estuvieron a las puertas de la ciudad arrodilláronse los camellos, y los tres Reyes se apearon y despojándose de las coronas hicieron oración sobre las arenas.
Y Baltasar dijo:

– ¡Es llegado el término de nuestra jornada!…
Y Melchor dijo:
– ¡Adoremos al que nació Rey de Israel!…
Y Gaspar dijo:
– ¡Los ojos le verán y todo será purificado en nosotros!…



Entonces volvieron a montar en sus camellos y entraron en la ciudad por la puerta Romana y guiados por la estrella llegaron al establo donde había nacido El Niño. Allí los esclavos negros, como eran idólatras y nada comprendían, llamaron con rudas voces:

– ¡Abrid!… ¡Abrid la puerta a nuestros señores!

Entonces los tres Reyes se inclinaron sobre los arzones y hablaron a sus esclavos. Y sucedió que los tres Reyes les decían en voz baja:

– ¡Cuidad de no despertar al Niño!

Y aquellos esclavos , llenos de temeroso respeto, quedaron mudos, y los camellos que permanecían inmóviles ante la puerta llamaron blandamente con la pezuña, y casi al mismo tiempo aquella puerta de viejo y oloroso cedro se abrió sin ruido. Un anciano de calva sien y nevada barba asomó en el umbral. Sobre el armiño de su cabellera luenga y nazarena temblaba el arco de una aureola. Su túnica era azul y bordada de estrellas como el cielo de Arabia en las noches serenas, y el manto era rojo, como el mar de Egipto, y el báculo en que se apoyaba era de oro, florecido en lo alto con tres lirios blancos de plata. Al verse en su presencia los tres Reyes se inclinaron. El anciano sonrió con el candor de un niño y franqueándoles la entrada dijo con santa alegría:

– ¡Pasad!

Y aquellos tres Reyes, que llegaban de Oriente en sus camellos blancos, volvieron a inclinar las frentes coronadas, y arrastrando sus mantos de púrpura y cruzadas las manos sobre el pecho, penetraron en el establo. Sus sandalias bordadas de oro producían un armonioso rumor. El Niño, que dormía en el pesebre sobre rubia paja de centeno, sonrió en sueños. A su lado hallábase la Madre, que lo contemplaba de rodillas con las manos juntas. Su ropaje parecía de nubes, sus arracadas parecían de fuego y como en el lago azul de Genezaret rielaban en el manto los luceros de la aureola. Un ángel tendía sobre la cuna sus alas de luz y las pestañas del Niño temblaban como mariposas rubias, y los tres Reyes se postraron para adorarle, y luego besaron los pies del Niño. Para que no se despertase, con las manos apartaban las luengas barbas que eran graves y solemnes como oraciones. Después se levantaron, y volviéndose a sus camellos le trajeron sus dones: Oro, Incienso y Mirra.



Y Gaspar dijo al ofrecerle el Oro:
– Para adorarte venimos de Oriente.
Y Melchor dijo al ofrecerle Incienso:
– ¡Hemos encontrado al Salvador!
Y Baltasar dijo al ofrecerle la Mirra:
– ¡Bienaventurados podemos llamarnos entre todos los nacidos!

Y los tres Reyes Magos despojándose de sus coronas las dejaron en el pesebre a los pies del Niño. Entonces sus frentes tostadas por el sol y los vientos del desierto se cubrieron de luz, y la huella que había dejado el cerco bordado de pedrería era una corona más bella que sus coronas labradas en Oriente… Y los tres Reyes Magos repitieron como un cántico:

– ¡Éste es!… ¡Nosotros hemos visto su estrella!

Después se levantaron para irse, porque ya rayaba el alba. La campiña de Belén, verde y húmeda, sonreía en la paz de la mañana con el caserío de sus aldeas dispersas, y los molinos lejanos desapareciendo bajo el emparrado de las puertas, y las montañas azules y la nieve en las cumbres. Bajo aquel sol amable que lucía sobre los montes iba por los caminos la gente de las aldeas. Un pastor guiaba sus carneros hacia las praderas de Gamalea; mujeres cantando volvían del pozo de Efraín con las ánforas llenas; un viajero cansado picaba la yunta de sus vacas, que se detenían mordisqueando en los vallados, y el humo blanco parecía salir de entre las higueras… Los esclavos negros hicieron arrodillar los camellos y cabalgaron los tres Reyes Magos. Ajenos a todo temor se tornaban a sus tierras, cuando fueron advertidos por el cántico lejano de una vieja y una niña que, sentadas a la puerta de un molino, estaban desgranando espigas de maíz. Y era éste el cantar remoto de las voces:

Camiñade Santos Reyes
por camiños desviados,
que pol’os camiños reaes
Herodes mandou soldados.

Autor: Ramón del Valle Inclán.
Libro: Jardín Umbrío.


http://youtu.be/-FUHYi-Ix2c

DE L’ESPERIT A LA POLÍTICA O DE LA POLÍTICA DE L’ESPERIT

D’ALGUNES DE LES LECTURES 2018 - 2019.
DE LA REALITAT. O, FORMA DE VIDA DE LA COMUNITAT I COMUNIÓ COMUNISTA.

Ara farà un any vaig llegir aquests dos primers llibres: el de Giorgio Agamben: "ALTÍSIMA POBREZA Reglas monásticas y forma de vida", i el de Álvaro Pombo: "Vida de SAN FRANCISCO DE ASÍS". Llibres molt recomanables els dos, i dels que en tinc un bon record. Van resultar-me interessantíssims, i jo vaig prendre bona nota de certs punts del text. Textos on s’esmenten els dos llibres que llegiré ara: el de Gilbert K. Chesterton, i el de les Floretes de sant Francesc.

Flipar és poc quan hom en descobreix una interpretació de la qüestió aparentment antagonista de la vinculació naturalista e idealista de la forma de vida i la regla monàstica inicial, amb la ideologia materialista enfocada cap a l’emacipació; o sigui: moviment espiritual de comunió cristiana a l’església catòlica versus el moviment polític comunista ideològicament materialista.


Ara, al llibre que encara llegeixo de Jesús González Requena: LOS TRES REYES MAGOS, LA EFICÀCIA SIMBÒLICA, a: Mito y Deconstrucción, deixen clar mitjançant la deconstrucció del mite el devenir d’aquests moviments, i parla també sobre l’estructuralisme i el pensament dèbil. El pensament dèbil de Vattimo: "DE LA REALIDAD, FINES DE LA FILOSOFÍA", justament i per casualitat el llegeixo en combinació amb el dels "TRES REYES MAGOS". Curiosa i grata experiencia aquesta combinació, per si fora poc, una triple casualitat, en un article d’entrevista a Sloterdijk i a Zizek, contraposen dos conceptes crítics i ideològics divergents. Si, a primera vista semblen contraposats en radicalitat màxima i no ho són de cap manera, si ho voleu veure i jutjar-ho vosaltres mateixos aquí teniu l’enllaç:
https://www.facebook.com/309816166206835/posts/511217892733327/

Aquesta serà una nova experiència per enriquir i complementar l’anterior amb les meves properes lectures, lectures previstes per passat Reis, dos llibres més, tot una segona part que crec que promet força¡