FEU VOLEIAR LA VOSTRA IMAGINACIÓ, PEL NOSTRA PASSAT DETERMINANT DE LA HISTORIA : Aquesta muntanya que veig des de la finestra de la meva habitació, és un dels escenaris de la batalla del Roure (o també de Mont-roig, de la Muntanya Negra, de Sant Llorenç de la Muga, de Darnius o de Figueres) fou un conjunt de fets d'armes de la Guerra Gran, esdevinguts entre els dies 17 i 20 de novembre de 1794 entre els pobles de Darnius, Sant Llorenç de la Muga i Pont de Molins, a l'Alt Empordà, i que culminà als voltants de l'antic monestir de la Santa Maria del Roure (Pont de Molins), entre l'exèrcit francès, vencedor dels combats, i l'espanyol. Els exèrcits que s'hi enfrontaren estaven comandats pels generals Jacques François Dugommier, que hi va morir i fou substituït per Catherine-Dominique de Pérignon, per banda francesa, i Luis Fermin de Carvajal, comte de La Unión, que també hi morí, per banda espanyola.
L'exèrcit francès disposava de 30.000 soldats,[1] amb Augereau comandant l'ala dreta i Perignon el centre.[2] L'exèrcit espanyol de Luis Firmin de Carvajal, comte de La Unión, constava de més de 45.000 soldats[3] distribuïts en dues línies, 35.000 a la primera i 10.000 a la segona. L'ala esquerra, comandada pel tinent general Courten, tenia 10.000 soldats i defensava la zona de Sant Llorenç de la Muga, la muntanya de Santa Magdalena i Terrades. L'ala dreta, comandada pel general Joan Miquel de Vives i Feliu, tenia 12.000 soldats i defensava l'àrea que anava de Pont de Molins fins al mar. Finalment, el centre, comandat pel marquès de Las Amarillas, tenia 23.000 soldats i defensava el Roure.
Dugommier ordenà atacar la nit del 16 al 17 de novembre l'ala esquerra espanyola simultàniament al pont de Sant Sebastià, al costat de la foneria, i a la muntanya de Santa Magdalena, avançant cap a Terrades i buscant aïllar els soldats de Sant Llorenç de la Muga, de manera que el general Courten ordenà la retirada de les tropes a Llers. L'atac es combinà amb una doble ofensiva a l'ala dreta, una en direcció a Espolla i l'altra a Pont de Molins, a partir del pont de Capmany. L'atac francès fracassà per inferioritat numèrica, i l'artilleria espanyola bombardejà durament des de Capmany. La cavalleria espanyola i una brigada dirigida pel comte de Gant, un reialista francès que lluitava amb els espanyols, arribaren al campament francès de Cantallops, però els reforços, arribats des del coll de Banyuls els feren recular fins a les seves posicions inicials...
Allà en VICTOR, el meu germà va trobar-hi aquest record de batalla, i que jo guardo com un tresor, i per això us ho puc mostrar en aquestes fotografies següents. UN RETALL DE LA HISTORIA DE CASA NOSTRA...!
Josep Maria Esquirol: "Escric contra la retòrica, els aparadors i la banalitat"...
El filòsof i professor de la Universitat de Barcelona, Josep Maria Esquirol, ha publicat 'La resistència íntima', un llibre d'assaig de filosofia de proximitat. Esquirol considera que en la categoria literària de divulgació de coneixement hi ha, a vegades, una connotació pejorativa. L'autor defensa el llenguatge col·loquial com el millor dels possibles per la seva permanència en el temps i la consolidació semàntica. Esquirol és partidari de recuperar paraules que han quedat llastades enlloc d'innovar i crear mots que caduquen a curt termini. Esquirol assegura lluitar, així, contra la retòrica buida, contra les paraules sense fons i la dinàmica del consum.
Dissabte a la nit podreu veure l'entrevista sencera a l'Ara.cat i diumenge llegir-la al diari, al suplement ARA Diumenge.
ENTRADA DE POST A FACEBOOK, ENLLAÇ: https://www.facebook.com/davidparaire/posts/10210249151287501 Jo associo aquesta imatge de la fulla esquinçada, a l’Alzheimer que
va patir l'avia Consol. Tots passarem d'una manera o d'una altra per aquest
cicles.
En aquest moment ella ja no es recordava del seu nom, de
qui era jo, i dels familiars, amics, i coneguts, i del nom d'aquests animals.
Però se’ls estimava a aquests animals, la feien somriure i l'entretenien. Era
per ella, quelcom que la feia calmar, estar bé a n'el món envoltada dels bitxos
(com els anomenava a tots), per no recordar el seu nom. Ella, malgrat no
recordar res, n'hi tant sols el que l'hi agradava, i potser gràcies a això,
gaudia dels animals, les flors, i la música, i de caminar molt, i sense
importar o saber on anava... (De jove, mai va donar cap mena de valor a
aquestes coses, l'avia provenia d'un estrat sòcio-cultural i d'una època, en la
que hom maldava per altres prioritats, no tenia temps i ocasió per apreciar-ho.
La vida de pagès primer, la botiga de poble després, la malaltia de l'avi
Jaume...).
Jo no entenc, com molts creuen que només poden morir els
altres. I a ells, per la seva actitud enfront la vida i als congèneres, els
sembla que no els ha de tocar mai. Viuen adormits en una mentalitat egoista, pretensiosa,
i molt mediocre.
Doncs molts poderosos o que s'ho creuen, entregats al
poder, als plaers, i als honors banals, sols viuen en una Il·lusió que els fa
configurar una realitat vital postissa i esperpèntica.
Parteixen per covardia i ceguesa, d' una falsa sensació d’immortalitat
que els dona aquest poder, aquests diners, aquesta materialitat decadent, la
falsa felicitat basada en complaure desitjos i ideals líquids, pobres d'ells,
passatgers de l'instant que no es viu. No han viscut la revelació. El
"Da-sein"...
"La noció de dasein va ser usada per diversos
filòsofs alemanys, com Hegel o Jaspers, però sobretot per Martin Heidegger per
indicar l'àmbit en què es produeix l'obertura de l'home cap al Ser. Inicialment
el terme havia estat identificat amb l'existència de l'home, però el propi
Heidegger, en la seva Carta sobre l'Humanisme de 1947 rebutja aquesta
interpretació. De manera més precisa, podem dir que Dasein al·ludeix a l'home
com a únic ens que viu fora de si, obert constantment a l'Ésser i a patir una
revelació d'Ell".
En cas contrari molts, segurament tindrien aquesta
sensibilitat que permet apreciar les coses senzilles, la capacitat de viure el
moment tal com és, sense estar condicionats per res de fictici. Segurament
podrien ser-ne conscients de tot plegat; també potser podrien ser més feliços i
fer més feliços als altres, simplement cal estimar i acceptar; tot acompanyant,
tot essent.
És el que els filòsofs clàssics i també els contemporanis
anomenen capacitat de: "tenir cura d'un mateix i dels altres".
Mireu com els animals retratats en aquestes
fotografies ens ensenyen que ells sí saben fer-ho, amb instintiva actitud
dolça, i amb una simple naturalitat, fixeu-vos amb la docilitat que tractaven i
es relacionaven amb l'avia ja simptomàtica-ment malalta, cuida-dosa-ment, tal
com ho fan general-ment amb una criatura de la seva família..!
Descubrir La Psicología. La Construcción de la Realidad Social
Fantàstic, Foucault ja ho anava dient també...!
Els experts i la obediència dels no experts en un grup humà, això fa posar molta atenció a certes maneres de fer què últimament veig per molt llocs, potser estic condicionat... Hahahaha
No és per fer broma. Cal estar amatents i protegir el sentit autocrític...!
Collonut vídeo. No ús el perdeu...! Curiositats del poder polític. La construcció de la realitat social. El mestre i l'alumne, la manipulació i la dependència psicològica a l'autoritat. Foucault també alertava d'això...!