jueves, 31 de marzo de 2016

Página Dos - Entrevista a José Morella (26/03/2016)

Etiquetas:

martes, 22 de marzo de 2016

L´Àvia Margarita i l´aparell de cuinar i premsar dolços. I, l'avi Tomàs i el seu llum de carburo de baixar a la mina!

   L´Àvia Margarita, tot un caràcter de dona; era filla de Palau-saverdera, com les seves quatre germanes, la tia Llúcia, la tia Mercè, la tia Rosa, i la tia Carme. Se'n va anar de casa de joveneta, plena d'esperit i convicció; perquè allò era el natural per aquells temps. Pobreta; i, va haver de guanyar-se la vida molt aviat. Calia portar calerons a la família. Eren temps difícils i els seus pares es feien grans; no hi havia cap fill home per ajudar a casa, i fer les feines dures del camp. Però tant era, també ho podien fer elles mateixes si calia. I, calia, perquè ho van fer entre totes cinc; es veu que cap d'elles va queixar-se mai. La feina no les espantava pas, encara que eren noies, totes elles es sentien molt trempades i valentes. Ho feien seguir tot, es complementaven, i anaven molt ben avingudes juntes.


   Com moltes noies de la seva època, va anar per "servir" de ben joveneta, fins que es va casar amb el seu home, l'avi Tomàs. L’avi va morir quan jo era molt petit, el recordo, però en tinc un record llunyà.


 Es veu que el meu avi era fill de Vilajuïga, i era fill de pagès. Quan  ja vivien a Maçanet, l'avi es va dedicar a treballar a bosc, era carboner, i anava de jornaler per la fabrica de pipes. També va treballar molts anys de miner a la mina de sabonet. Jo, d'ell també en tinc un objecte apreciat de record molt especial per mi, és l'antic llum de carbur (carburo) amb el que ell es servia per tenir llum al baixar a la mina a treballar. 


  La meva àvia no va deixar de cuinar mai, sempre va treballar molt. Ella era dona treballadora de mena; i, de molt caràcter, sempre anava corrent per tot de cuines de restaurants, de cases particulars benestants (de casa bona) o no tant bona, per exercir la seva feina contractada (llogada), o també per fer favors a familiars, amics o veïns; que es trobaven malats o amb alguna contingència especial.


 L´Àvia Margarita era també la meva Padrina. Jo la recordo molt simpàtica i plena de bon humor amb nosaltres, i també era com una sergenta de cap de setmana. Quan s´enfadava, s´enfadava molt. Però era de bona fe, encara que molt contundent. Tot una dona; valenta, ferma, arriada. Defensora de les seves idees i de les seves postures amb tota la vehemència que calgués, però amb tota la dolçor que sabia. No semblava massa amable superficialment amb la gent que no la coneixia bé, perquè no era gens hipòcrita. Si tenia de dir quelcom ho deia sense contemplacions malgrat s’equivoqués moltes vegades. Ella on anava, era per ajudar i fer creure a tothom, treballar molt i fer-ho bé, ella volia posar ordre a tot; i fer el que calgués  en tot moment, on ella era requerida pel seu temperament i ganes de treballar. I, se’n sentia responsable i defensora dels que ella considerava dèbils, malalts, i a tothom qui la necessites, per el que ella creia que podia oferir. Era molt conscient i orgullosa de la seva voluntarietat, del seu caràcter, i de la seva força. I, no sempre es podia dialogar amb ella, perquè era força tossuda. Vaja, una: “geni i figura fins a la sepultura”. Pobra, ella ja va morir fa anys. Vull explicar una anècdota dels seus últims moments, perquè pugueu fer-vos a la idea de la seva manera de ser. Una vegada que era internada a l´hospital, ja cap al seu final, per malalties típiques de la seva avançada edat; i jo hi era present quan va passar, estava tot apaga-dota i endormiscada, quan comentàvem amb veu baixa amb el meus pares, que el metge ja insinuava, de que no podiem tenir-ne massa esperança... Tot d´una ella es va incorporar del llit, i va alçar el puny, amb una veu forta, va cridar tot donant-nos un bon ensurt: “VISCA LA REPUBLICA...!”. Recordo com vam riure tots. Encara va recuperar la força, i va durar un temps més, pobra dona, l´àvia era valenta i també republicana...!


  Avui he dedicat temps a investigar i escriure sobre un objecte (tresor ara) que penso que era de l'àvia, si així era, segur que ella el va utilitzar molt; per preparar àpats de festes majors, en dates assenyalades o concretes, en les que no faltava mai cap detall gastronòmic que dins les seves possibilitats eren (elegants). Era molt important per ella la bona taula, i oferir-nos el millor que tenia. Era molt generosa.


Fins i tot jo de ben petit, potser vaig gaudir d´alguna de les seves receptes, fantàstiques i tradicionals fetes amb aquest aparell (malgrat jo no ho pugui pas  recordar); el que sí recordo bé, era la gormanderia que teníem quant anàvem a casa seva, (tot i arribar ben marejats per causa de les corbes de la carretera cap a Maçanet de Cabrenys, on ella vivia) sovint tenia un refresc de "tònica" esperant-nos; o, anàvem al Bar la Cova amb el pare i la mare, d´allà sempre aconseguíem fer-los comprar unes avellanes amb clova, molt grosses i bones. La "tònica" era per fer-nos passar el mareig. Recordo aquells àpats familiars, aquella taula tenia de tot, especial-ment els postres. Semblava un bufet lliure, amb varietats de dolços i fruites per tots els gustos. En acabat de menjar, sovint acabàvem ben tips. I, jo tenia mal de panxa, ja no podia més, i havia d´anar a estirar-me al llit de l´àvia, que la seva habitació era al costat del menjador-rebedor.


   L´Àvia Margarita, com quasi totes les àvies, sempre que  anàvem a casa seva, ella s’obsessionava amb el menjar que no faltés; i ens atipava de valent. Moltes vegada cuinava unes grans plates de canelons, amb beixamel i tomata, i gratinats amb molt de formatge. Però el més destacat que recordo eren les seves patates fregides, (les patates de Maçanet de Cabrenys són molt bones i tenen un gust molt especial), jo mai les he menjat de tant bones enlloc més. L´Àvia les fregia sempre a la llar de foc, dins una paella esmaltada molt alta. I, quan cuinava les mongetes del ganxet, penso que les posava dins una olla de ferro colat, tan sols vora el foc de la llar. Tenia gallines i aviram, i recollien els ous, i els guardaven en una cistellet típic pels ous, fet de fil ferro, per tenir frescos al rebost, i anar estirant pel consum propi. També es criavan el porc per a la matança, com quasi totes les cases de pagès, o de poble, de l'època.



   Les mongetes seques, l'àvia sempre les servia a taula amb tres coses que no faltaven mai, un pot de fulles seques d´orenga, que ella mateixa havia recollit i fet assecar, un gran setrill d'oli, i un pot de “Moutarde Forte de Dijón”, que agradava molt als meus cosins francesos. Aquell oli d´oliva, era oliva pansa, el seu aroma era fantàstic, l´olor era boníssim i especial, i recordo el seu color d´or líquid amb reflexos verdosos sortir del mallal dins el cetrill de vidre.  



Aquestes són sensacions que jo no puc evitar de relacionar molt amb la meva infantesa.



 Aquell oli sempre era de l´anyada, i de les oliveres de casa els pares de l´àvia, a Palau-saverdera; i cada any les collien elles mateixes aquelles olives, l´àvia i les seves germanes; i, desprès de portar-lo al trull, se’l repartien.



   Per berenar ja podeu imaginar que ens donaven unes bones llesques de pa amb oli i sucre que gaudíem molt. O uns bunyols de Empordà fregits per l´àvia o alguna tia, amb aquell oli d´oliva de casa. Uns bunyols  d´aquells amb anís, pell de llimona, i matafaluga, dels de Setmana Santa, els de tota la vida, que es feien a la majoria de les cases en grans quantitats, per bescanviar i tastar, i tots tenien la seva pròpia recepta familiar.  Ens encantava menjar-los per berenar.

   Una germana del meu pare; era la tia Enriqueta, ella no ens veia sovint, perquè vivia a Marsella, i sempre que venia volia donar-nos uns diners de paga, per fer guardiola deia; i, que tot seguit, en part, sovint anàvem a gastar-los per comprar uns sobres amb ninots que venien a l´estanc, amb els que ens agradava molt de jugar.


   Aquell oli amb el que l´àvia cuinava, era oli d'oliva pansa, molt aromàtic, de l'anyada de casa els pares, els de Palau-saverdera. I, jo encara ara, recordo aquell olor boníssim de les patates de l'hort del sorrer, eren unes patates molt bones; fregides amb aquell oli encara ho eren més. També sempre he recordat un munt d´objectes, alguns encara els conservem a casa, la resta es van repartir.


  L´Àvia tenia un gran càntir decoratiu d´aram, amb tres peus de lleó per aguantar-lo (Coure batut, laminat o forjat en forma de xapa), al replà de l´escala.


   Recordo un gran orinal de ceràmica blanca, que l´àvia tenia, per mi que semblava una sopera; amb unes gerres i palanganes per rentar-se...


   També sempre he recordat aquella olla de ferro colat i uns fogons de carbó, dels de l´època, ella ja no el feia servir però ho tenia tot guardat, i s´ha conservat fins ara conjuntament amb l´olla...


 Algunes olles i olletes per escalfar  vi per l´avi, o infusións a les que ella era molt aficionada, especialment a l´hivern, eren fetes de fang, fins hi tot, en tenia una de foradada   per torrar les castanyes.


  L´Àvia però, feia servir una cistelleta quadrada d´una fregidora antiga de restaurant, que ella deia que anava molt millor a l´hora de fer la castanyada per tots nosaltres.


Recordo moltes culleres i cullerots, i molts estris de cuina antics. Tot penjat al seu lloc.


   Olles, cassoles i tupins, paelles i recipients. No tot era de fang, en tenia de modernes també. 


   Gerres i gerros, i càntirs de totes mides i colors. 


   Ampolles i garrafes. Molts pots i potets de conserva amb bolets, i coses de l'hort, servades a dins. Perols i peroles de tota mena.



  Per mi aleshores, amb la meva imaginació infantil, jo trobava que s'assembla-va a la "marmita del Panoramix"; o bé, a una cuina màgica. 



   Aquelles patates tant bones, eren patates del seu hort "del sorrer", el de la feixa de d'alt, camí cap a la carretera de les Salines. Recordo una vegada vam tombar per una baixada, el cistell de les patates grillades que tenien que sembrar, i es va trencar tots els grills, i vam tenir una feinada a anar a recollir totes les patates aquelles, que van rodolar per la pendent. Si aquell dia no vam rebre, va faltar poc.



    Una cosa que ens divertia molt, era fer presses de pedres per no deixar passar l´aigua del rec, i desviar l´aigua on no tocava, i aquells castells de sorra que jugàvem a fer al rec mateix de la feixa de baix de l´hort del sorrer, i com podíem banyar-nos en una mena de platja petita de sorra dorada, i aigua clara i freda. Els prats d’herba verda amb les flors silvestres. 



Una cosa que l´àvia tenia sempre per picar a casa, per postres i a tot hora, era la fruita seca, i els dàtils i panses. I, uns cakis molt dolços, com de pot de mermelada, que no podien faltar a taula per les festes de Nadal, època que el cakier tenia els fruits madurs, i amb cap fulla, igual que un arbre de Nadal.




   A l´escala d´anar “cap a d´alt de tot”, a la paret, recordo bé, un baròmetre del frare,  que per mi era tot un misteri el seu funcionament tecnològic, i jo sempre me’l mirava intrigat, ningú podia explicar-me com es movia, semblava màgia; i jo amb les mans quietes, sense poder tocar-lo; això era una prohibició severa..


Les seves, eren receptes molt especials i antigues, de ves a saber de quin origen o generació, (com les de moltes àvies, suposo) ella gaudia molt  fent-ne la seva demostració, de les seves habilitats de cuinera, i se’n ventava. Sempre explicava les seves aventures professionals i anècdotes a la vora del foc... 




   Aquest aparell de cuina redescobert, que ara potser ja no se’n fan, jo el recordo familiar i remotament de veure´l per casa; potser era de la meva àvia Margarita, ella era cuinera. Potser hom l´hi havia regalat d´algun viatge. Jo el vaig rescatar del traster de casa. O potser, va sortir d´algun altre lloc que no recordem bé.

   Sembla però, que era per cuinar i premsar aliments salats o dolços. Com les  "Tortillas de Mèxic", o carn picada; i tota mena de pastes de farina i masses. O, les creps. Sembla un aparell  que servia per cuinar i premsar alguns dolços com: Les flaones, barquetes, galetes, neules; pa àzim, o diví, o d'àngel, o hòsties per fer torró; cucurutxos i tulipes; etc. 

   Almenys això penso... Ningú de casa però, sap confirmar-ho. 



   Jo tenia dubtes de si l´avien pintat, per fer-lo servir per decorar, i va semblar-me que  era convenient de retornar-lo a tal com era d' original. Ara ja he sortit de dubtes, no cal fer res. Perquè, vaig demanar idees als meus amics del Facebook... I, una companya i amiga, la "Norma", l' Esthela Torres. Va donar-me una agradable sorpresa apareixent per Facebook, tot responent, i deixant-me un comentari del seu testimoni personal, que diu més o menys: Que ella  recorda un de molt semblant que tenen a casa la seva família, a Mèxic, de tota la vida. També explica que ella en va portar de Mèxic un de plàstic, i que és el que fa servir aquí. Allà a Mèxic, el fan servir per premsar les típiques "Tortillas" de blat de moro. Sembla ser que el color de pintura que queda és l´original, i que el meu, ja s´ha oxidat pel pas del temps i la humitat. M' ha fet molta Il·lusió el seu testimoni, i ha penjat la foto del de casa seva, és aquesta la foto que ella m´ha penjat. Veritat que són quasi idèntics...?

 Ara ja veig que el millor és conservar-lo tal com és!


Hi ha un bloc molt interessant que no podeu deixar visitar, té una entrada relacionada amb aquest tipus d’aparell i les receptes. ENLLAÇ:





Etiquetas:

lunes, 21 de marzo de 2016

El temps vivible de Marina Garcés «La poesia és l'esperança de trobar una paraula que no mata, sinó que ajuda a respirar»



«La poesia és l'esperança de trobar una paraula que no mata, sinó que ajuda a respirar»

La filòsofa Marina Garcés va fer una conferència al CCCB titulada «Inacabar el món». Us convidem a mirar-la i en destaquem catorze reflexions.

1. Ens diuen que el nostre és el temps del tot s'acaba. Sembla que s'ha acabat la història, les ideologies i revolucions, el progrés, el futur com a promesa. Estem vivint com se'ns acaba el temps.
 
2. Quin és aquest temps que s'acaba? El temps vivible, el temps en què encara podem intervenir sobre les nostres condicions de vida.
 
3. Ens trobem en un després de la postmodernitat, en un després del després. En una condició pòstuma.
 
4. El present del capitalisme global semblava que havia de durar sempre. El futur ja no era necessari, ja hi érem. Era un present etern.
 
5. La condició pòstuma és la del no-futur del capitalisme desbocat.
 
6. La nostra mort històrica ja va tenir lloc al segle XX. Va ser llavors quan vam viure la mort massificada de milions de persones.
 
7. El sentit de la nostra condició pòstuma no està en un futur amenaçador: està en un passat que encara és el nostre present i en un present que encara no hem superat.
 
8. Les filosofies del segle XX són filosofies del temps trencat.
 
9. La filosofia ens permet anar més enllà de la mort històrica.
 
10. La filosofia és una interrupció del sentit del món que obre la possibilitat de fer-ne una altra experiència.
  
11. La consciència de la mort és el que ens fa humans. Però no sabem res del nostre final.
 
12. Des del no-saber hem de trobar quins són els nostres límits, sobretot el límit de la dignitat i el de l'intolerable. No sabem què tornarà a passar, però hem de poder dir "mai més".

13. La poesia és l'esperança de trobar una paraula que no mata, sinó que ajuda a respirar. La poesia és la confiança de poder trobar almenys una paraula vertadera.
 
14. El temps vivible és nostre, si no ens deixem condemnar a mort pòstumament abans d'hora.

FONT:
http://www.catorze.cat/noticia/2501/temps/vivible/marina/garc

Etiquetas:

sábado, 19 de marzo de 2016

Michel Foucault, su Filosofía

Etiquetas:

Gustavo Bueno - Que es la Democracia

Etiquetas:

Diferencias entre gnoseología y epistemología

Etiquetas:

miércoles, 16 de marzo de 2016

Félecité de Lamennais VS Michel Foucault i més...

-El dret i el deure són com les palmeres: no donen fruits si no creixen una al costat de l'altre.


 Hugues-Felicité Robert de Lamennais (1826); portrait byJean-Baptiste Paulin Guérin
Paulin Jean-Baptiste Guerin • Public domain

Miro de trobar més informació, encuriosit; i, busco el nom del personatge a la Wikipedia, a l´enllaç:
https://es.wikipedia.org/wiki/F%C3%A9licit%C3%A9_Robert_de_Lamennais



Molt bona frase què ha posat inspiradora-ment el company Joan Muntada al seu Mur de Facebook... 

Segons la FONT:

La font és Yahoo respostes, i,  com a millor resposta trobem això,:


"Què si tu no compleixes el teu deure respecta a la societat o a altres persones, no pots reclamar que es compleixin els teus drets. Per exemple, tu tens el deure de no anar per la vida foten castanyes als altres. Però també tens el dret que els altres no te les fotin a tu. Doncs bé, si tu no compleixes el teu deure, és a dir, vas fent mal a la gent, en el cas que algú et pegui a tu, no podràs dir-li "no pots fer-me això, tinc dret a que em respectis" perquè tu no has complert el teu deure amb la resta de les persones. És a dir, que per tenir drets, tens uns deures per complir, per tant, "les palmeres no donen fruits tret que creixin una al costat de l'altre"...


Quedo profundament admirat i interessat per saber-ne més,  m´impacta això:

De l'esclavage moderne (1839) se ocupó más directamente de «quienes, no poseyendo nada, viven únicamente de su trabajo», y denunció que la situación de los obreros era la misma que la de los esclavos antiguos, utilizando un lenguaje no muy alejado del que emplearán Marx y Engels nueve años después en el Manifiesto comunista.

¿Qué es hoy el proletario respecto al capitalista? Un instrumento de trabajo. Liberado con el derecho vigente, libre legalmente de su persona, ya no es, ciertamente, una propiedad que pueda venderse o comprarse por quien la usa. Pero esta libertad es solamente imaginaria. Los cuerpos no son esclavos; lo es la voluntad. ¿Acaso puede decirse que es una voluntad real la que sólo puede elegir entre una muerte espantosa e inevitable y la aceptación de una ley impuesta? Las cadenas y los azotes del esclavo moderno son el hambre.

Las soluciones que propone Lamennais para acabar con la «esclavitud moderna» difieren notablemente de la mayoría de los socialistas pues, aunque apoya la formación de sindicatos y de cooperativas de producción, él cree que la clave estriba en la democratización del Estado gracias al sufragio universal, que permitirá el acceso del pueblo al poder político y desde él reorganizar la vida económica para difundir la propiedad entre todos los trabajadores. «Lamennais sostenía que el hombre no podía ser libre sin propiedad, y que por lo tanto ésta no podría caer en manos del Estado (de ahí su no socialismo), y cada individuo debería obtener una parte de bienes según sus necesidades, con la única salvaguardia de la justicia distributiva»


Aquesta frase de Félecité de Lamennais, és perfecta com a imatge del que diriem és una realitat, que pot multiplicar les seves interpretacions, en diverses i possibles manifestacions a la percepció d'un fet. La problemàtica neix en la interpretació d'aquest fet. La seva ideologia era molt avançada pel seu temps, almenys això penso jo. I podríem relacionar els paradigmes de l’època, amb els de la nostra, i amb les seves conseqüents sistemàtiques de correspondència i des-encontres. En la comunicació. En la relació. En les idees. En el que és conceptual. Tot això fa fer-me l'associació  que directa o indirecta-ment porta a: "LES PARAULES I LES COSES". Va d'això...

Hauríem de reflexionar què és això de fotre castanyes, i faltar al respecte. O de no permetre el poder gaudir de fruits. Les frases poden constituir eines d’ambigua-ció, o de justificació. A més, l'aplicació de les frases pot girar-se en contra de tots aquells què en fan ús. Perquè no podem oblidar que els actes de tots, porten de manera implícita la imperfecció humana  de la nostra natura en el sí mateix dels actes, els pensaments, i les paraules; o a la inversa. , de la consciencia o inconsciència. Les grans frases tenen vida pròpia i no es doblegant sota cap voluntat. I, per això resulta molt interessant d'analitzar. Les frases curioses i bones com aquesta, cal mirar-les d'apropar al nostres fets. Cal trobar-ne les nostres pròpies aplicacions en elles, per veure-hi el propi error, i els dels altres, clar. Què si no, pot resultar ser massa desagradable. I cal trobar-hi gust al joc. 

Cal sempre comentar-les, o teoritzar-les per treure'n tot el suc. I, s'estigui d'acord o no, dialogar i debatre. Perquè al no fer-ho, poden induir al pensament únic, el pitjor perill de grup. Per això jo sóc molt aficionat a buscar tots els sentits possibles. Crec, què l'educació ha perdut molt en deixar de banda les humanitats a les escoles. Aquestes ajuden a créixer, i a tenir la llibertat de pensar, i expressar folgada-ment confrontant tot concepte i significat. Sense complexes. "PODER PASTORAL" És un concepta desarrollat per Michel Foucault i què té molta relació amb Hugues-Felicité Robert de Lamennais i la seva biografia. Per la seva condició de pastor.  Mireu el vídeo:


 Potser es pot donar el cas que algú no avesat, en tingui certa sensació molesta. Als règims totalitaris, pensar i expressar en dissonància amb el poder era i és delictiu i perillós. Fins i tot en algunes tiràniques democràcies, per consens van fer prendre´s la cicuta al bon Sòcrates, aquell que ajudava a trobar veritats, i que van acusar d' introduir nous Déus.   Malament hauríem d'estar si pogués donar-se aquí, el cas. Però si volem llibertat primer cal pensar, potser tots hauríem d'estar d'acord, de què en democràcia això, hauria de passar per positiu i potenciar-ho en la societat en general, en la política, però abans en l'educació, en els centres de treball, però abans en les organitzacions i sectors socials que integren els sindicats. Tret què pensar diferent, el fet mateix de pensar les paraules, les frases, i els discursos, els propis, i els d'altres sigui percebut com quelcom conflictiu, quelcom perillós. Cosa què no crec, o no vull creure. Però moltes vegades retorna a la meva memòria la lectura de "l'home unidimensional" de H. Marcuse. El sistema de dominació paradigmàtic es fa real.



 Enllaç al document:



Tal cosa és greu, error de magnitud important. Encara dubto més, què hom pugui enutjar-se, i menys, no tenir tolerància, especialment les persones què han triat voluntàriament de servir als altres des d'un càrrec, aquests més que altres han de ser permeables a la opinió i raonament dels que són servits, gestionats, o organitzats. Però, no veure-ho potser és el pecat de la bona fe dels innocents. Això sí, en tinc la completa seguretat de que s´ha de fer: Cal expressar-ho educada-ment de manera assertiva, i dialogant, en exposició, i, no  caure mai en la por, de les injustes i possibles represàlies o amenaces, i denunciar públicament els abusos, la hipocresia. Almenys la de tota persona de preponderant posició què públicament o soterrada-ment no vulgui  estar-ne a disposició, o faci un ús pervers de les veritats formals, de les mitges veritats i de les tergiversacions. 




Tota critica feta des del respecte, però incansable, és tota invitació, de participar en la meditació del discurs, i de la acció, és essencial reivindicar-ho des de la justícia social. No és un desfogar-se tant sols... Ajuda a avançar, i a millorar com a persones, a reflexionar per totes bandes. I a democratitzar el pensament.



Fa alguns dies, el company i bon mestra: Joan Muntada. Com acostuma a fer des del seu Facebook altra vegada, amb les cites que va posant amb estratègia i bon gust, va regalar-nos aquesta:

Las inteligencias poco capaces se interesan en lo extraordinario; las inteligencias poderosas en las cosas ordinarias.

 Elbert Hubbard



 Va fer-me reflexiona i vaig comentar al seu Mur mateix: "Com és natural tot pot dependre del què hom consideri ordinari o extraordinari. Cal recordar què la intel·ligència no és una, és diversa i plural. És per això què no hi ha una realitat certa, sinó què hi han realitats. Regular (de reglar) una capacitat d'altri, no és un judici de la percepció, és un prejudici construït. Per això el respecte a les individualitats divergents dins un colectiu plural és essencial i enriquidor, alhora posibilita d'avançar social-ment. Ara, una altre cosa, son els interessos què porten a proclamar el discurs d'una VERITAT ABSOLUTA "única-ment SUBJECTIVA DEL PODER" (Norma dispositiva per subjectar subjectes, per convertir-los en objectes, per normalitzar (norma) a conveniència. Com diria M. Foucault)... És allò de dictar la "normalitat", del què és extraordinari o ordinari, i d'otorgar una titulació d'intel·ligència, o no...". I, és que estava jo, immers precisament el la lectura d'aquest llibre de Foucault: "La ètica del pensament".


"El que he dit aquí no és 'el que penso' sinó més aviat el que em pregunto si és possible pensar-se."

Un discurs per a Foucault no és el que algú simplement diu ni tampoc el que escoltem en una conferència sinó un cos extens i articulat de coneixement que estructura com experimentem i entenem diversos fenòmens. Per exemple, el discurs de l'economia política o el discurs mèdic sobre la salut.  La veritat per Foucault és una categoria de poder. Això vol dir que la veritat del que som és una funció de l'exercici de poder, tant discursiu com pràctic. Aquesta relació entre el saber i el poder és un tema molt important en Foucault. La noció d'episteme que introdueix en Les paraules i les coses, val la pena tenir-la present.


NIETZSCHE DIU: "DÉU HA MORT". I, SEMBLA QUE HA SIGUT L´HOME EL QUE L´HA MORT. - I, ARA RESULTA QUE FOUCAULT DIU: "L´HOME HA MORT". I, JO DIC: "POTSER ERA UN SUÏCIDI O UNA INTERRUPCIÓ...? EL QUE NO SABEM, ÉS SI EL SUÏCIDI O INTERRUPCIÓ, ERA DE DÉU O DE L´HOME. ÉS L'HUMANISME EL QUE HA MORT, O FA PAUSA. ARA PER SORT QUEDA L'ESTRUCTURA. LA GENEALÒGIA TAMBÉ ÉS ESPERANÇADORA. EL MISTERI ÉS EN SÍ, EL SER GERMINATIU DEL NOU COMENÇAR...!".

És un oblit nihilista del cosmos que hi hagi un fotimer de llibres que prescindeixen del món y al mateix temps volen descriure la seva veritat. Però s´obliden del SER i de les estructures on ha d'estar.

Avui he meditat un conegut fragment de SALM de la celebració litúrgica del ritual Catòlic, d'ara, del temps de QUARESMA. Diu:

Senyor, em mireu amb dolcesa,
Somrient, m'adreceu la paraula,
a la sorra he deixat rems i barca,
junt amb Vós cercaré un altre mar.

En un passatge d'un diàleg de Plató, Sòcrates, envoltat de deixebles que extasiats contemplen una meravellosa posta de sol, escolta com un d'ells li pregunta: "com és que no sentiu cap emoció davant la bellesa que ens regala la naturalesa?", lacònicament li respon: "m'interessa més la bellesa de l'ànima de les persones". 

Aquest és el pas de la cosmologia a l'antropologia. Diu: AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER en un escrit d´opinió a Diari de Girona. FONT:
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/06/29/nomes-se-que-no-se-res/497869.html

Una mar que pot molt bé ser una mar agitada d'idees, com d'Ones i escumes. Un altre cosmos. Un altre SER (antropològic i espiritual). Aquí potser els plecs epistemics es troben de nou. Segons Foucault, no hi ha veritats permanents, sinó que tot canvia al llarg de la Història. Les idees tenen la seva genealogia, el seu desenvolupament i la seva mort. Així com Nietzsche va anunciar la mort de Déu, Foucault anuncia la mort de l'home a: "LES PARAULES I LES COSES". Enllaç al Document:

Les paraules i les coses, de 1966, comença amb una discussió de "Las Meninas" de Diego Velázquez, i el seu complex joc de mirades, ocultacions i aparicions. D'aquí desenvolupa el seu argument central: que tots els períodes de la història posseeixen certes condicions fonamentals de debò que constitueixen el que és acceptable o no, com, per exemple, el discurs científic. I argumenta que aquestes condicions de discurs canvien a través del temps, mitjançant canvis relativament sobtats, d'una episteme a una altra, segons el terme que introdueix. És una profunda reflexió sobre l'ésser parlat, i la possibilitat humana de coneixement. És una obra cabdal, dins de la seva tasca intel·lectual, i va posar a l'autor en el primer pla de la història del pensament.


Aquest llibre va ser l'obra que va consagrar a Michel Foucault com un dels intel·lectuals més originals de la seva època, on mostra que entre paraules i coses ha de resultar-ne un trencament, un buit, i que és per la naturalesa d'aquest desencontre que les certeses i veritats suposadament permanents van canviant al llarg de la història. És l'home de qui cal parlar? És ell l'objecte (i el subjecte) únic del saber racional? Això és el que Foucault, finalment, posa en dubte. La seva analítica de la finitud mostra alhora per què la noció de l'home exerceix un paper tan eminent i usurpa, irrisòriament, aquest mateix paper. Foucault descriu i analitza les bifurcacions del saber: examina en detall l'evolució de l'economia, la biologia i la lingüística, acabant per donar compte de la psicoanàlisi i de l'etnologia. Revela així que el coneixement no resulta d'un progrés de la raó, sinó d'un sistema de regles que són pròpies de cada època. El dia, potser proper, en el qual les condicions canviïn, l'home desapareixerà, alliberant la possibilitat d'un pensament nou.



La Història no té un sentit, ni un cap, ni un progrés. La genealogia treballa a partir de la diversitat, la dispersió, la coincidència i els fets accidentals. La genealogia no busca restablir la continuïtat de la història, sinó restituir els successos en la seva singularitat (Revel, 60, 61).



S´han acabat les castanyes, els fruits, els drets, els deures. I, les palmeres, siguin soles o aparellades. Déu a mort. L´home ha mort. L´arbre ha caigut enmig del bosc, i no ho heu percebut. De cop i volta no podem entendre la realitat. La realitat ja no és la que era, i estem desemparats; separats per una realitat què ha deixat de ser. I, no, noo ho hem  vist o percebut. Alguns homes van constituir la realitat, i també estaven constituïts per aquella que ara ja no és. Viuen com fantasmes en una realitat fantasma. 

De què podeu estranyar-vos? 

Si tothom viu en realitats diferents! Per tant no ho veig com una falta de respecte, és més aviat ignorar la realitat de l´alteritat. Falta d´empatia a l´altre persona i les seves circumstàncies. Empatia: (del grec antic ἐν, dins, a l'interior i πάθoς, patiment, el que està succeint) [1] és la participació efectiva i, en general, emotiva d'una persona en una realitat aliena. Ser empàtics és ser capaços de "llegir" emocional-ment a les persones. Sembla ser un mecanisme adaptatiu (donat que afavoreix l'altruisme i la comunicació). Si bé és una qualitat innata (totes les persones són capaces d'identificar les emocions alienes i comparar-les amb les pròpies i tothom posseeix aquesta capacitat en un grau concret), pot entrenar-se i augmentar mitjançant l'educació en valors, la meditació o pràctiques com el voluntariat, entre altres, és a dir, es pot aprendre a ser empàtic. Les persones empàtiques són capaces d'escoltar els altres i de comprendre els seus motius i preocupacions; tendeixen a ser més obertes i intel·lectualment estimulants i, en conseqüència, resulten més populars i reben més reconeixement social. Una persona empàtica sap reconèixer les necessitats comunicatives i emocionals dels altres i sovint s'anticipa a les seves demandes). Empatia envers les persones. 

FONT:
 https://ca.wikipedia.org/wiki/Empatia

Encara que algunes culpes, inseguretats, enveges, i/o mala intenció possible, trobin en certs mals entesos, l´equivoc perfecta, la base on construir una manera d´utilitzar-ho en sentit invers al buscat. Els prejudicis no són, es fan créixer en la pròpia ment. I,  al sentit virtuós (moral), es pot fer servir maliciosament (immoral), clar. Com tot. I, fer caure a l´altre al parany, servir-sen en ús de manipulació contra altres. No és massa original però,  s'ha fet servir, en infinitat de vegades. La historia mostra com va la cosa. Però no ha de preocupar. La qüestió és generar discurs, les vegades que faci falta perquè és la manera de retrobar  el camí (Recordeu: “La genealogia treballa a partir de la diversitat, la dispersió, la coincidència i els fets accidentals. La genealogia no busca restablir la continuïtat de la història, sinó restituir els successos en la seva singularitat <>.). I, ben intencionada-ment, sense actituds. Esportivament constituir la nova realitat què ha de constituir-nos. Però cal tenir clar i acceptar que estem immersos en la trama de la realitat, que transcorre i s´interromp sobtada-ment. No dominem la realitat. Ella ha de dominar-nos. No som la centralitat. Formem part de l´estructura. I aquesta és intermitent. Cal morir, per renéixer amb més força.


Recordem que Foucault sempre diu que on hi hagi poder, o quelcom percebut com a tal, troba contra-poder, beneït contra-poder. És l'equilibri innocent, el contrapès just. El demiürg, ordenador del món. Foucault assenyala també que la veritat es generada per discurs. Pel discurs del poder. Per a qui té la capacitat de disposar. Però altres poder generen la veritat. Un de poderós és el coneixement: El saber, és poder ens diu Foucault. I, aquest genera tensió ineludible-ment, perquè hom s´afirma en discurs de la veritat, i altres entenen l´afirmació inversa, com una força amb la que cal lluitar. Això no és així o aixà sempre, cal veure i analitzar les susceptibilitats socials i de grups humans, veure en que consisteix el FET, el conèixer pot permetre un possibilitar.  Latents queden els greuges en les societats, greuges històrics que no desapareixen, alguns (poden ser comparatius) d' aquests cal estructurar-los i encaminar-los a la manera d´un constructivisme social, utilitzar-los per créixer. Sembla innegable doncs que la bona actitud és clau per liderar-se en el futur. Però liderar-se, emprenya als que volen liderar als altres. Sembla però, que aquesta cosa tant natural de responsabilitzar-se existencial-ment d´un mateix, no hauria pas d´emprenyar a altres, a menys què algú es pugui sentir atacat per el mer fet de que s'avança des de l´individu (subjecta). Però serà fàcil arranjar l´incident psicològic creat per la inseguretat de persones que volen colonitzar-nos i transformar-nos en objectes. Tant sols cal auto-afirmació personal.

 Ja sabeu molts, què Michel Foucault m'agrada força. Per dir-ho amb exactitud, el trobo molt útil i curiós, m'apassionen les obres seves què vaig descobrint, i què procuro explorar tot el què puc, perquè sovint quedo parat amb el què vaig descobrint. Per això trobo similituds i Associació automàtiques amb tot de coses què passen pel meu davant. Foucault va deixar-nos tot d'eines ulleres per mirar les realitats amb perspectives molt diferents i interessants. Aquestes eines possibiliten fer associacions mentals. Per això un obra de Michel Foucault, ara apareix al meu cap, i he hagut de consultar el llibre: "DEFENSAR LA SOCIETAT", jo no he pogut evitar-ho. En PDF si també és del vostre interès,  el trobareu, i podreu baixar clicant a partir d' aquest enllaç:
 http://monoskop.org/images/3/34/Foucault_Michel_Defender_la_sociedad.pdf

A propòsit, recomano aquest llibre, a la contraportada, porta escrita aquesta frase: (El poder és cada vegada menys el dret de fer morir i cada vegada més el dret d'intervenir per a fer viure, i sobre la manera de viure, i sobre el "com" de la vida. Michel Foucault). Fou el primer dels cursos dictats per ell al Collège que veié la llum com a llibre... "Il faut défendre la société", (emmarcat per unes cometes que sens dubte han de ser objecte d'una atenció especial per nosaltres, i per la nostra convicció de lluita social pels drets, a partir del sindicalisme de UGT, fugint d'on volen ficar-nos, el món laboral, què també, però a més la nostra lluita és abans de res, quelcom social, i  comença pel principi de la convicció ètica i moral, tot plantejant la pregunta més elemental: Què fem aquí, vostès i jo? VEIG JO, UNA RELACIÓ TOTAL amb la frase què el Joan Muntada aporta avui, i la BIOPOLÍTICA FOUCAULTIANA...!


Què fem aquí, vostès i jo?

Aquesta pregunta del profesor què va dictar aquest curs convertit en llibre, té molt a veure amb la frase de Félecité de Lamennais. Tal com podem trobar explicat a la Wikipedia, FONT: 
"...Biopolítica és un concepte que fa referència a la relació entre la política i la vida. El concepte va cobrar notorietat a partir del seu desenvolupament en l'obra de Michel Foucault, per aquesta raó se li sol considerar com el responsable de la introducció del neologisme en el món acadèmic...". 

Vaig llegir en un article molt interessant i recomanable, titulat: "La filosofia ha mort”… a les escoles catalanes. I, aquest és l'enllaç per accedir-hi: 

Les paraules què comparteixo perfectament: Opinió de la autor del escrit i de companya d'un altre sindicat, en les seves paraules retallades, les veig immensament interessants són aquestes, la UGT també les hauria de compartir, penso:

...(La secretària general de la Federació d’Educació de CCOO, Isabel Galvín, explicava en un article a la revista ‘La Marea’ que “el currículum és ple d’elements de caràcter adoctrinant que pretenen generar un tipus de ciutadà homogeni i potenciar la competitivitat”. En paraules del catedràtic, investigador i director de la revista ‘Profesorado’, Antonio Bolívar, “dins l’etapa actual, el capitalisme intenta fer responsables els individus del seu propi destí” i aquesta és la lògica que es vol transmetre als més petits amb el temari d’educació financera. Però tal com explica Thomas Piketty en el llibre ‘El capital en el segle XXI’, “triomfen els que ja tenen un capital de base. La majoria de la gent amb gran iniciativa (o esperit empresarial) fracassa perquè no tenen una base econòmica que pugui sostenir el seu projecte”.)...

"...Es tracta d’inculcar a les futures generacions, ja de ben petits, l’esquema capitalista i evitar que aprenguin a qüestionar-lo. El desprestigi institucional cap a l’ensenyament humanístic és evident. Volen experts en finances, en plans empresarials, en especulacions borsàries… Una generació de pensadors curiosos capaços de replantejar l’’statu quo’ els sortiria molt car.
I és que quin preu té la capacitat de qüestionar-ho tot, de crear opinió, de filosofar sobre els temes més complexos de la societat? Probablement té un baix valor de mercat. Però, potser, quan els mercats ja s’ho hagin cruspit tot, només ens quedaran les humanitats per aconseguir la força necessària per bastir un projecte col·lectiu de remuntada falcat en els valors i en les emocions...
Coralí Pagès és estudiant de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona".


Simplificant el recorregut del curs esmentat de Foucault, podríem dir que el seu punt de partida es dibuixa amb la proposta d'una inversió de la coneguda afirmació del general prussià Karl von Clausewitz segons la qual la guerra és la continuació de la política per altres mitjans -aforisme que titula el paràgraf en el que apareix aquesta sentència, per bé que formulada allí d'una manera una mica més rica, més complexa: "Veiem, doncs que la guerra no constitueix simplement un acte polític, sinó un veritable instrument per fer política, una continuació de l'activitat política, una realització d'aquesta per altres mitjans". 

El nostra sindicalisme, el de la UGT, és en sí mateix un cas on queda demostrat, no el de la guerra, però sí el d'una lluita social, del nostra temps, d'ara, del present. Capacitat per treballar des del respecte a la política pròpiament dita, però plena de significat, d'utilitat, de convicció. Cal una acció conjunta per assaborir aquests fruits de la palmera. Però només serà possible fer-ho a partir del respecte de la individualitat divergent, per trobar una síntesis dirigida cap a la unitat de les palmeres què han de permetre racionalment els "deures", per obtenir els fruits, aquests "drets". Però això no s'ha de fer sacrificant la individualitat de persones i organitzacions. Cal fer-ho, ben  el contrari, amb una in-clusivitat que permeti l'encontre de les persones. La qüestió potser, ja no és tant dirimir característiques personals de la subjectivitat, aquelles què siguin la trobada en l'acció. No pas permetre mai  la imposició normativa. Les què han de servir-nos són aquelles  que es sentin els límits de tota experiència possible quant al tipus de subjectivitat subjacent a una determinada experiència d'allò real, per l'actor integrat o per integrar. Amb la qual cosa la pregunta per com és possible...? S'hauria de corregir en qui pot, des d'on i per a què afirmar que...? Però per això caldrà retenir l'element dinamitzador que posa en moviment el conjunt, i aquest no és altre sinó la seva voluntat de fugida tant de la formació rebuda com la del consens d'idees... Lluny de ser una mera anècdota, convida a concedir una atenció especial als textos de Foucault, en especial el treball que coneixem com: "ARQUEOLOGIA DEL SABER". Enllaç al document PDF: 


Per no enrotllar-me més, ho deixo aquí. Aprofitem-nos de la inmercio què recomano si voleu, jo ja he començat, d'altres ja ho han fet. Altres no ho han descobert. Plegats, podrem obtenir unes eines impensades i esplèndides, per treballar conjuntament tot apropant per totes bandes aquestes palmeres que coincidim de ben segur tots plegats a tenir la voluntad de fer fructificar. Com tot, la més bona intenció per fer-ho possible és primer de tot la: VOLUNTAD DE SABER, però aquesta ja és una altra historia, encara que també sigui obra del Sr. Foucault. Transmetre el que sabem, i aprendre ensenyant, potser s'en diu: FELICITAT.




 Sòcrates va dir: "NOMÉS SÉ QUE NO SÉ RES!". Ja cal que procurem aprendre tots plegats d'aquesta frase.

ACCEPTEM LA NOSTRA IGNORÀNCIA PER FER POSSIBE ANAR MILLORANT..!

RECORDEU:

Foucault era un artista de les teories de la post-modernitat. potser, el millor de tots els post-modernistes, les seves idees semblaven infal•libles. Amb tot, ell mai va prometre la dir la veritat... Però, recordem la seva màxima: “L´HOME HA MORT”. Depriment, però si partim d´aquí; ara, potser podem fer quelcom per on començar a renéixer. sortir d´un temps trencat, el temps... Ara estem en un moment que podem considerar post-mortem... La clau, potser és procurar implementar-ho partint de la seva màxima, perquè amb voluntats no n´hi ha prou. Calen estructures. I, cal la llum d´una nova visió, un grill que emergeix de la terra, i germina cap a un nou començament dels individus. Que no vol deixar-se condemnar a mort. Que lluita per la vida...! 

Potser també cal pensar les preguntes que a Filosofía Hoy, des del seu Facebook plantegen en un meme, amb frase, ara mateix... 

Com conjugar l'utilitarisme de Bentham (el major bé per al major nombre de persones) amb el respecte pels drets individuals de cada un?


La filòsofa Marina Garcés va fer una conferència al CCCB titulada «Inacabar el món». Us convidem a mirar-la i en destaquem catorze reflexions.

1. Ens diuen que el nostre és el temps del tot s'acaba. Sembla que s'ha acabat la història, les ideologies i revolucions, el progrés, el futur com a promesa. Estem vivint com se'ns acaba el temps.

2. Quin és aquest temps que s'acaba? El temps vivible, el temps en què encara podem intervenir sobre les nostres condicions de vida.

3. Ens trobem en un després de la postmodernitat, en un després del després. En una condició pòstuma.

4. El present del capitalisme global semblava que havia de durar sempre. El futur ja no era necessari, ja hi érem. Era un present etern.

5. La condició pòstuma és la del no-futur del capitalisme desbocat.

6. La nostra mort històrica ja va tenir lloc al segle XX. Va ser llavors quan vam viure la mort massificada de milions de persones.

7. El sentit de la nostra condició pòstuma no està en un futur amenaçador: està en un passat que encara és el nostre present i en un present que encara no hem superat.

8. Les filosofies del segle XX són filosofies del temps trencat.

9. La filosofia ens permet anar més enllà de la mort històrica.

10. La filosofia és una interrupció del sentit del món que obre la possibilitat de fer-ne una altra experiència.

11. La consciència de la mort és el que ens fa humans. Però no sabem res del nostre final.

12. Des del no-saber hem de trobar quins són els nostres límits, sobretot el límit de la dignitat i el de l'intolerable. No sabem què tornarà a passar, però hem de poder dir "mai més".

13. La poesia és l'esperança de trobar una paraula que no mata, sinó que ajuda a respirar. La poesia és la confiança de poder trobar almenys una paraula vertadera.

BLOC:

-PERÒ SI VOLEU MÉS FOUCAULT, EL VÍDEO EL TENIM. ESCOLTAR-LO ÉS ILUSTRADOR (encara que l’àudio no sigui el millor):





P.D. : Botànicament fa certa gràcia explorar la cosa també, en relació a la frase de "Félecité de Lamennais". Perquè les palmeres són plantes què trobo curioses i fantàstiques. A més d’exòtiques...

Les plantes monocotiledònies, com les palmeres, amb un sol cotilèdon, només creixen en alçària, però mai en gruix... 

Entre les palmeres es troben espècies d'importància econòmica i espècies de valor ornamental, a més d'altres com el cocoter, la palmera datilera, el margalló, el ratan, la cera de carnauba, la ràfia, entre d'altres.

Les seves flors són bisexuals i unisexuals.

 Els fruits de les palmeres són usualment carnosos i dispersats per una gran varietat de mamífers i aus de tota mena. Les arrels són micorríciques, sense pèls. El fruit és una drupa, usualment d'una sola llavor, moltes vegades fibrosa, o rarament una baia. Rarament dehiscent. Alguns amb escates externes (Calamoideae), pèls, agullons, o altres coses.

La tija és usualment arborescent amb un tronc únic sense ramificar (ramificat dicotòmicament en Hyphaene) o en un grup cespitós de tiges erectes. 

Les fulles típiques són bastant grans, alternes i espirals (rarament dístiques o trísticas), moltes vegades agrupades en una corona terminal (acrocaulis), però de vegades ben separades, senceres, envainador-es a la base, amb un enllongat, erectes...

FINALMENT RELAXAR-NOS AMB L´ESPECTACULAR VISTA DE PALMERES ÉS GRAT. BON PROFIT. ESPERO QUE HOM HAGI TROBAT INTERESSANT L´ENTRADA!!!




Etiquetas: