MEMÒRIES D'UN RAMBLER O… QUÈ SE N'HA FET DELS RAMBLERS?

Afegeixo aquesta entrada en el meu blog ja que la trobo d´allò més interessant i tinc intenció de compartir aquesta trobada exepcional amb tots vosaltres amics meus. Espero que com jo la trobeu tant interessant. Que tingueu tots una bona sortida d´any i una entrada d´any nou encara millor. Fortes abraçades a tots, als amics, als familiars i a la gent que m´está visitant i que ara mateix no conec.



Rosa M. MONTAÑA i JORDÀ

El monòleg que reproduïm tot seguit a càrrec d'un rambler fill d'Ascó i educat en el negoci del bestiar de treball a partir dels seus anys viscuts a Ascó, fou l'embrió d'un reportatge que se centra en la seva plenitud com a tractant d'animals en un altre escenari: les terres el Penedès.
MEMÒRIES D'UN RAMBLER

"Vaig néixer a Ascó l'any 1928. A casa eren pagesos. A mi no em va tocar altre remei que inclinar-me a la terra.
Mon pare, Antonio de ca l'Anyor, era un home molt treballador, no tenia mai son. A més de ser treballador, tenia esperit de negociant. Ell, sense robar res de ningú, va anar adquirint molta terra. Erem cinc germans, quatre nois i una noia. Tots treballàvem a casa. Un va tenir la pega de morir a l'edat de 27 anys.
Lo pare, a més de treballar la terra, comprava boscos per a vendre la fusta. Després de desemboscar-los, traginava mercaderies en llaguts i també pedres des de les pedreres. Estes feines requerien l'ajut d'animals molt bons. Degut a això ell va agafar afició a anar a comprar los animals a la fira d'Organyà.
Comprava un matxo, l'adondava i quan li sortia un comprador se'l venia. Després tornava a la fira de muntanya i se'n comprava un altre. Mons germans i jo treballàvem la terra amb molt de gust perquè sempre tenien entre mans animals molt bons i a tots mos agradaven molt. Sempre buscàvem canviar-los d'un en un.
Mons germans va arribar un dia que es van casar i van agafar un altre camí: l'un se va fer carnisser i l'altre forner. Aleshores me vaig quedar sol amb los meus pares. Un dia al pare li vaig dir: "Per què no anem a les fires tots dos i en comptes de comprar un matxo sol n'hi comprem dos o tres?".
I em va escoltar. Vam anar fen així durant quatre o cinc anys: los veníem a Ascó i pobles de la comarca.
L'any 57 vam comprar una casa i tota la propietat a l'Arboç. Era d'una gent que va marxar del poble. Jo me vaig casar i vaig haver de venir a viure aquí. No coneixia la gent. Jo vaig pensar: "De feina ja en tinc prou a la terra, però un negoci al costat va molt bé". Què vaig fer? Primer de tot vaig habilitar l'estable. Després vaig anar seguint tota la comarca del Penedès i fins i tot més enllà en bicicleta dient-los si necessitaven algun animal. Anava als mercats de Valls, el Vendrell, Vilanova, Vilafranca. Em vaig donar a conèixer a tots els basters, ferradors, carreters, masies de tot el Penedès i tot aquell panorama me va agradar molt. Vaig veure que era un país molt diferent del que jo coneixia a la Ribera d'Ebre. Estava molt més poblat i això feia més fàcil emprendre un negoci.
Què faig fer? Me'n vaig anar a les fires del Pirineu amb la intenció de baixar bons animals, servir el millor possible a la gent, anar sempre amb la veritat i donar facilitats de pagament. Mai no els vaig fer firmar una lletra, només un trist paper per la mort o per la vida.
No tenia cap corredor, la propaganda me la feien los mateixos animals que venia. No em vaig discutir mai amb ningú. Si alguna vegada havia de perdre, perdia. Lo bon negociant ha de saber guanyar i perdre. A la meva quadra, durant 10 ó 12 anys no hi va entrar mai un gitano, sabien que eren animals de massa categoria per a ells.
Però quan va arribar la davallada dels animals degut a l'entrada dels tractors, me crec que van venir tots los gitanos de la província de Barcelona i Tarragona. Això sí, los tractes en ells eren "toma el pan i deja el real". Després va ser quan se van oferir molts corredors i tractants de tot arreu per a comprar els animals. Aquí a casa semblava un mercat. Bé, no m'allargo més perquè no acabaria mai. Només vull deixar constància de les paraules que sempre posava als rebuts."
Recibí de Fulano de Tal
La cantidad de 20.000 ptas.de la venta de un macho de pelo color "sal y vinagre" de mi propìedad, de cuatro años de edad, y para que así conste firmo el presente en Arbós del Panadés a 12 de junio de 1965.

QUÈ SE N'HA FET, DELS RAMBLERS?
Fa tot just unes setmanes que acabem de reviure a tall de multitud una nova edició de la Fira de Santa Llúcia amb puntaires, castellers i bestiari popular com a reclams de referència. És la versió actualitzada d'una cita ancestral associada a una èpica profundament rural i pagesa, al record d'un tradicional aplec no menys concorregut però de signe més rústic i camperol. Els temps s'ho portaven: bestiar, pagesos i ramblers eren les estrelles de la fira.
De pagesos, sortosament encara ens en queden; el bestiar equí perdura com a espècie protegida mercès a la revifalla dels Tres Tombs, però dels ramblers ja s'ha perdut ben bé la mena. Són fauna extingida.
Aquells homes que recorrien els firals de postguerra a la recerca d'animals pel treball agrícola, o ja són morts o bé ho recorden des del prisma edulcorat d'una etapa enterrada. Els ramblers han passat a l'oblit. Ja són part de la llarga llista d'oficis obsolets en nom del progrés.

La irrupció dels tractors en el panorama agrari a la dècada dels seixanta va aportar eficàcia, descans i rapidesa als qui treballaven la terra; però també va marcar l'inici d'una mort anunciada: el declivi d'una colla de gremis estretament vinculats al món pagès (ramblers, carreters, ferrers, basters, esquiladors…) I l'argument en pro de la nova bèstia mecànica era tan contundent com definitiu, "un tractor, si no treballa, no menja".
Jaume Montaña Font, 74 anys, fill d'Ascó (Ribera d'Ebre) i veí de l'Arboç des de fa 45 anys, és un dels pocs ramblers retirats que encara ho poden explicar. Ell va trobar en tot l'àmbit del Penedès un camp immens on desplegar una activitat apresa a les terres de l'Ebre i depurada aquí amb la intuïció d'un negociant que sempre considerà la paraula donada i una encaixada de mans com el compromís més potent per damunt de cap paper (però el pagès preferia, si més no, una paga i senyal per a dormir més tranquil). I així ho va aplicar durant els trenta anys que combinà l'exercici de la pagesia amb la seva autèntica passió: ser tractant d'animals.
De les anotacions que aquest home feia de cadascuna de les seves operacions comercials, es desprèn que més de 1.500 equins van passar pel seu estable del carrer de l'Hospital. La clau d'aquesta activitat frenètica que el va fer ser conegut i apreciat per gairebé tots els poblets i masies del Penedès era diversificar l'oferta. A més de rambler avesat a la compra-venda, oferia un servei addicional: la formació professional de l'animal. Aquí sí que perillava la vida de l'artista i aquí és on el Jaume d'Ascó va desplegar tot el virtuosisme d'un expert domador.
La feina consistia a reclutar bestiar jove en estat salvatge a les fires del Pirineu
(Graus, Salàs, Barbastre, Pont de Suert, Organyà) i un cop aquí, ajovar-los personalment, és a dir, ensinistrar-los per a llaurar, tombar a la sínia, estirar el carro, segar o ensulfatar.
A força de tècnica, paciència -i persuasió més contundent si l'ocasió ho requeria-, els animals començaven aprenent l'argot bàsic de circulació: Arri!, per anar endavant, Tras!, per anar enrera! , Bo! per aturar-lo, Llaó! perquè girés a la dreta i Oixqué! perquè girés a l'esquerra.
"De seguida es detectava quan una bèstia era de llei. La posició de les orelles mantenint una asimetria relaxada, l'expressió refiada de l'ull -quan li veies la part blanca per algun cantó és que ja anava esfereït-, o simplement el moviment de la cua eren pistes infal·libles per endevinar la noblesa de l'exemplar que compraves i les seves intencions."
Remeses d'animals de 3 i 4 anys amb l'estampa imponent d'uns exemplars criats als pasturatges d'alta muntanya arribaven periòdicament a l'estable de cal "Jaume d'Ascó" amb més d'una batussa nocturna entre tant de bestiam silvestre fins que no havien après les "normes bàsiques de comportament" del món civilitzat on haurien de donar servei. Un futur incert segons el tipus d'amo que els adquirís. Després vindria la castració obligada per aplacar els instints agressius.
"Calia fer treballar més la vista que la força" -asegura el Jaume fent memòria- . "Estem parlant de bèsties joves amb una gran potència sense educar i, per tant, espantadisses. Un paper al terra, un toll d'aigua o el xiulet d'un tren els podien provocar reaccions imprevisible com fugir desbocats o deixar anar una col·lecció de guitzes per tots cantons. Si això passava quan anaven enganxats a un carro carregat i amb l'amo a dalt, el perill es multiplicava".
Arribat aquest punt , el "Jaume del matxos" com també molts l'anomenaven, té un record emocionat pel ja desaparegut "Cisco Cruset" amb qui havia compartit mil i una peripècia en aquest comès. Aprofitaven el transport de carretades de guix des de Viloví fins a l'Arboç per acostumar aquestes bèsties en fase de pràctiques abans d'obtenir el vist i plau per a ser venudes, amb total garantia, al pagès de torn.

"Mai no vaig regatejar carícies als animals per a premiar els seus progressos, perquè m'han agradat i sentir-se acaronats els tranquil·litzava; després d'un esforç, una passada de mà pels ulls, pel pit i pel llom acompanyat d'unes paraules amables "xato, petit, pobret, au tornem-hi!" els posava com a nous. Però també era convenient aplicar la duresa d'un crit sec o una fuetada oportuna quan calia corregir un mal hàbit. Si et veien espantat o desconcertat, o no reptaves a temps una malifeta, malament. Ajovar un animal de 400 quilos no era cap broma i requeria nervi i estratègia. Amb la simple garrotada seca no s'anava enlloc, més aviat els escarmentaves: no calia ser un tiarro enfurismat, -ho diu amb ironia, fent clara al·lusió a la seva fràgil aparença física-, però sí prou astut per marcar-los els seus límits i fer-te respectar . De fet, això formava part del negoci perquè si el matxo no anava a l'hora, el pagès te'l retornava i adéu venda. "
Parlem d'una anys en què la bèstia de treball era el puntal econòmic d'una casa de pagès. El seu cost, que als anys seixanta podria oscil·lar entre les 15.000 i les 20.000 ptes., suposaven per un pagès de nivell mig els ingressos de dues collites. "La majoria dels ramblers només volien vendre al comptat però jo vaig guanyar molts clients oferint-los la possibilitat de pagar la bèstia de poc en poc, n'hi havia que necessitaven un o dos anys, eren temps difícils…."
Per donar idea de la importància d'aquest bestiar en la vida quotidiana a pagès, esmentarem l'anècdota d'algú que després d'una epidèmia que va causar moltes baixes entre la població comentava amb un cert descans: "Gràcies a Déu que la passa només ens ha atacat les persones, que si arriba a matar les bèsties, ens arruïna…" De fet, la mort d'un animal de treball era un daltabaix econòmic per una casa i, com passa ara amb els vehicles, la bèstia també s'utilitzava com un signe extern d'ostentació. Qui més podia, tenia un cavall, i els més humils s'havien de conformar amb un ruc o una somera .
De fet, segons assegura al nostre protagonista, cada espècie té una psicologia ben definida. "El cavall és la noblesa en estat pur, dóna tota la força que li demanes fins a quedar extenuat. En canvi, els híbrids (matxos i mules) administren la seva potència, són més resistents perquè dosifiquen la seva força i això els feia plenament eficaços per a les feines del camp. Rucs i someres anaven a mans de gent gran, dones o pagesos amb hortets o poca terra".
L'altra vessant del rambler era el tracte: l'habilitat dialèctica per a saber vendre o comprar la mercaderia. "Quan anava a alguna masia on hi havia un animal per a vendre, l'element clau era la mestressa, la dona del pagès. Si d'entrada veies que ella acollia el tracte o l'oferta de preu amb bona cara, ben segur que el tracte ja era fet. Ara bé, si te'n trobaves alguna d'esquerpa que s'hi girava de cul, per més convençut que tinguessis el marit, ja podies cantar missa que l'acord se n'anava a l'aigua…". Segons ell, el poders fàctics atribuïts secularment a l'element femení també intervenien decisivament a l'hora de fer inclinar la balança del pagès indecís.
Finalment, la mateixa feina i el profund coneixement d'aquest món -sempre ha dit que qualsevol bèstia que hagi passat per les seves mans la reconeixeria entre mil-, havia portat el nostre rambler a fer de menescal improvitzat a hores intempestives, de veterinari autodidacte guaridor de bonys, mals a les potes, ferides provocades pels guarniments, empatxos i mals de ventre.
Heus aquí un resum de les patologies i remeis més habituals:
-Pels cops de sang, un tall a l'orella.
-Pel mal de ventre, una frega de vinagre als ronyons, tapat amb una manta i dejuni de 24 hores sense menjar ni beure. Passejar-lo sobre terreny tou fins que arribés a orinar.
-Per les genives inflamades, fer-li rosegar un manyoc de drap amarat amb sal i vinagre a l'extrem d'un pal (talment com si fos una xupa-xup)i, si el cas era greu, una punció a la tercera arruga de la geniva amb la punta d'una banya de cabra perquè sagnés. L'animal tornava a menjar a l'instant.
-Per a guarir els formigors dels cascos, sulfat de coure.
-Per a soldar les clivelles dels cascos, oli de ginebre.
-Per a fer assecar els "aiguerols" -tumors- dels cascos, aiguarràs.
"Azul de metileno", "Rojo Mata", "Escarotina Díaz" i alguna pomada antibiòtica completaven l'elemental farmaciola capaç de fer miracles i revifar algunes bèsties ensopides amb la conseqüent alarma familiar que això provocava.
Era allò que avui en dia hem batejat amb el nom de servei postvenda. I aquesta disposició es feia extensiva a l'hora d'anar a ferrar-los a cal Josep Mestres del carrer de la Muralla. "Demà ferrem. Hauries de venir, Jaume, que no em veig amb cor d'aguantar-li la pota" li deien els mateixos clients quan es trobaven amb alguna bèstia repelosa que no es deixava calçar…"
Però tot arriba que s'acaba i els darrers anys de la seva activitat es van centrar en una sola direcció. Tothom s'anava traient l'animal per a comprar-se un tractor i així va anar desapareixent la presència equina a les cases de pagès i, amb ells, la palla, l'olor de l'alfals, les garrofes i els fems. Fora mosques i pudor. Tots van anar camí del martell (l'escorxador), els carros a les fogueres i les rodes es van salvar com a element decoratiu de xalets i jardins.
Però l'esperit negociant del rambler que ens ocupa va seguir intacte i, a falta de cavalls per complementar la seva professió oficial de pagès, es va embarcar en el món del vending fins a la seva jubilació. Un món d'automatismes desconegut que el va obligar a reciclar-se cap una altra doma ben diferent: els secrets de la mecànica. Però per qui ha tastat més d'una potada al mig del pit amb ferradura inclosa, aquest repte no passava de ser una trifulga més.
En nom de tots els pagesos que han tingut en ell un confident i un petit gran home disposat a ajudar-los en aquells anys durs que home i bèstia compartien mitja vida, aquí queda un homenatge al seu esperit incansable i generós.
Sense por d'equivocar-nos, qualsevol persona humana estaria ufanosa de tenir un pare com aquest…

Breu comparativa de l'argot emprat a la Ribera d'Ebre i al Penedès en relació als guarniments i estris del treball agrícola.
ASCÓ L'ARBOÇ
Cabestre Morralla
Cabessó Capçada
Bastet Bastet / silló
Barriguera Sotaventrera
Civadera Morral
Bos Bosset
Aladre Arada
Forcat Anqué